Santa Maria de la Jonquera

Articles de difusió del patrimoni natural, arquitectònic i tradicional de la Jonquera

Patrimoni

Imatge de façana de ponent de l'església parroquial de Santa Maria de la Jonquera
Imatge de façana de ponent de l'església parroquial de Santa Maria de la Jonquera | Infojonquera.cat
SEGLE XIV, ELS ORÍGENS

Cal cercar els orígens de l’actual temple a l’entorn de les tres ermites romàniques dels veïnats de Sant Julià dels Torts, Sant Jaume de Canadal i Santa Llúcia (sant Miquel de Solans). A mitjans del segle XIV a la vall del Llobregat s’hi consolidava un incipient nucli urbà format primer per un hostal, un hospital i un primer temple religiós que poc a poc exerciren de pal de paller d’altres cases i vivendes que poc a poc anaren prenent més importància que no els tres veïnats abans esmentats, que perdien protagonisme i importància amb la mateixa proporció que la guanyava el nou nucli de la Jonquera, que estava millor comunicat i disposava de més i millors terres de cultiu.

Segons l’historiador Albert Compte en el seu llibre “La Jonquera” senyala com a data de fundació d’aquell primer temple religiós l’any 1362. Es tractava doncs del temple de Santa Maria, erigida dins del territori de la parròquia de Sant Miquel de Solans (avui Santa Llúcia), que a la vegada i fins als segle XV era sufragània de la d’Agullana.

Inicialment Santa Maria de la Jonquera era una sola nau de la qual avui només en queden la façana, la base del campanar i els murs molt reformats. Al seu voltant hi havia el cementiri i a l’entorn progressivament hi va créixer el casc urbà més antic de la Jonquera: la Força, dins la muralla i el barri del Raval, fóra d’aquesta i cap al sector sud-est.

SEGLE XV, POSSIBLE REFORMA O AMPLIACIÓ

Podria ésser una prova d’aquesta reforma del final de l’edat mitjana, la inscripció de la llinda de la porta, que anota la data de 1414 i diu així (traduït): “El 14 de maig de l’any 1414 aquest llindar fou posat per Bernat Gombau Faber i Sibila muller sua”.

Hi figura l’escut dels Rocabertí. El 22 de març de 1413 el Bisbe Ramon des Castellar havia atorgat indulgències als qui contribuïssin a restaurar l’església de Santa Maria de la Jonquera. Dins aquest període, no és fins a l’any 1453 quan es concedeix la carta de poblament a la Jonquera, que progressivament guanyava en importància.

SEGLE XVI

El constant desenvolupament de la Jonquera i l’estancament dels veïnats, fan que a l’any 1569 Santa Maria ja consti com a parròquia independent, substituïnt la de Sant Miquel de Solans (Santa Llúcia).

SEGLE XVII

Sembla ser que en aquest segle la cornisa de la nau antiga, va servir per recolzar els xindris de fusta per a construir la volta. Fent obres a la teulada, es va trobar el seu punt d’arrencada. Va quedar malmesa, i l’explicació vindria donada per, segons Pella i Forgas en el llibre “Historia del Ampurdán”, quan el 22 d’agost de l’any 1642 va passar per la Jonquera un cos de l’exèrcit francès de dos mil homes, amb bombardes i seixanta-cinc carros en direcció a la badia de Roses. Sembla ser que l’exèrcit entrenava la seva artilleria a l’Empordà i que el campanar i l’església eren el blanc de tir més fàcil i aleshores, amb unes quantes canonades deixaven aterrits els habitants de la vila, sembraven el pànic a tota la contrada i tenien el camí lliure fins a Roses.

SEGLE XVIII, CONSOLIDACIÓ

En el segle XVIII, l’augment de població i del nivell de vida impulsaren la transformació del vell i petit temple medieval en una gran església capaç d’encabir tots els jonquerencs i servir de digne escenari a les múltiples cerimònies religioses que omplien la vida espiritual dels nostres avantpassats.

El creixement demogàfic de la Jonquera, malgrat els altibaixos propis de l’època (entre l’any 1700 i el 1800 van néixer 3.133 persones) va fer que les autoritats del moment plantegessin fins i tot fer un nou temple en els terrenys que actualment ocupa l’edifici del CAP Dr. Subirós. Però finalment s’optà per la solució més pràctica i òptima, que era optimitzar el temple romànic. L’eixamplament del temple es portà a terme per la banda de sol ixent, ocupà una part de l’antic carrer Vell i consistí en la construcció d’un nou creuer, cobert per una elegant i voluminosa cúpula, les dues naus laterals i capçalera.

Les obres es trobarien en plena realització a començament del darrer quart del segle, ja que l’any 1776 els regidors demanen permís a les autoritats superiors per a poder aplicar els sobrants dels “propis” “para la ejecución de la ampliación de la iglesia de dicha villa”. L’obra d’ampliació va acabar per la Mare de Déu d’agost de 1791 i s’havia d’inaugurar el 8 de setembre, nativitat de la Verge Maria i titular de la parròquia.L’ampliació va ser llarga, feixuga i molt costosa.
Amb les obres ja acabades, dins l’església existien cinc altars, amb els corresponents retaules acabats, però que foren cremats el 7 de maig de 1794 pel conflicte bèl·lic de la Guerra Gran o de la “Convenció”. Van destruir els mobles de la sagristia i se’n van emportar les campanes i el rellotge.
D’aquests anys cal destacar-ne la feina documental del llibre de baptismes i de l’arxiu parroquial de Santa Maria i també una descripció que en va fer en el seu viatge per Catalunya, Francisco Zamora, un funcionari espanyol a Catalunya que va destacar les obres de la nova església.

SEGLE XIX, MÉS CONTRATEMPS

Els primers anys del segle van servir per refer allò que els francesos van malmetre i reposar allò que s’endugueren. Però arribaria el conflicte bèl·lic carlí, i amb aquest una data especial per la Jonquera: el sis d’octubre de 1873, quan tingué lloc el “Foc de la Jonquera”, una batalla que avui és recordada a la Jonquera amb el nom d’un carrer (avinguda que uneix el polígon La Campa amb el carrer Andalusia) i un monòlit al cementiri.

SEGLE XX

En arribar els anys de la Guerra Civil (1936-1939), altre cop l’església de Santa Maria va haver de sotmetre’s a la destrucció dels altars, al robatori de diferents objectes, la crema dels bancs de fusta, a més de violacions de sepultures i la persecució i assassinat dels mossèns vinculats a la Jonquera i Requesens.

Amb l’arribada la dictadura franquista l’església torna a recuperar poc a poc el seu aspecte original però progressivament apareix un nou problema a l’església: l’estat de degradació de la cúpula i els constants degoters. La pluja, el vent i un llamp van acabar de malmetre la cúpula de tal manera que els paletes ja no hi volien pujar a treballar per la seva precarietat i poca solidesa.

L’abril de 1974 tres dies seguits de pluja i vent durant la Setmana Santa van provocar un esvoranc que va obligar a prendre la decissió d’un nou projecte de reconstrucció de la cúpula. Es van presentar tres propostes però s’optà per la més econòmica, malgrat la participació del Bisbat i les aportacions d’alguns feligresos.

ESTRUCTURA AVUI

L’actual temple apareix com una imponent baluerna coronada per una gran cúpula, que s’alça sobre el creuer, sostinguda per quatre petxines o triangles esfèrics, per mitjà del corresponent tambor.
Aquests quatre elements de sus

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article