Em permeto aquesta llicència, d’anomenar la nostra Església Parroquial com església deixada de la mà de Déu, sense cap ànim de menyspreu ni descortesia cap a la Institució de l’Església, si no que ho faig per expressar una evidència, que els lectors em confirmareu, després de llegir la història de la nostra Església com a Patrimoni Local. Una església que ha estat oblidada durant molts i molts anys, sense que la Parròquia, ni el Bisbat, propietaris de l’edifici, hagin mogut un dit, per restaurar, netejar, millorar i dignificar el principal edifici patrimonial del nostre poble.

Ans al contrari, fent accions que el destrossaven i el desvirtuaven, com van fer l’any 1974, amb la magnífica cúpula neoclàssica, que existia fins llavors. Que no va ser una restauració digna,  doncs va amagar la seva qualitat artística, amb un caixó de rajoles octogonal arrebossat i teules que la cobreixen i amaguen artificialment.

Tot aquest seguit de despropòsits, deixadesa i irresponsabilitat, davant el manteniment d’una propietat monumental, han aconseguit que l’església de Santa Maria de la Jonquera, dit amb pena, sigui la pitjor església de l’Alt Empordà, i potser de les comarques gironines.

Faré un petit resum cronològic, com a confirmació d’aquesta apreciació, i per fer més entenedor el títol de l’article.

1362. El petit nucli de la Jonquera, al costat del camí ral, ja disposa al segle XIV, d’una església romànica. La Parròquia continuava essent a Sant Miquel de Solans (actual Sta. Llúcia). L’església romànica de la Jonquera, depenia de la Parròquia d’Agullana.

1414. Segons els historiadors, i la inscripció de la portalada d’entrada ho confirma, fou l’any de la primera reforma i ampliació de l’església. L’Església de Santa Maria disposa d’una portalada de transició romànica - gòtica excepcional.

1528. Quasi dos-cents anys des de la construcció, es produeix la unió parroquial de Sant Miquel de Solans i Santa Maria de la Jonquera, que llavors encara depenia de la parròquia d’Agullana.

1569. L’Església de Santa Maria de la Jonquera, ja consta com a Parròquia de la Jonquera. 207 anys després de la seva construcció.

1642. Passa per la Jonquera un cos de l’exèrcit francès de 2000 homes, amb bombardes i 65 carros, en direcció a Roses. Aquest exèrcit francès, segons escriu Mn. Eduard Vivas, va bombardejar el campanar i l’església amb la destrucció de part de la teulada i cornisa de la nau antiga.

1720. Coincidint amb un període d’expansió urbana i d’increment de l’activitat econòmica de la Jonquera, s’inicien les segones obres d’ampliació de l’església parroquial.

1790. 70 anys després, s’acaben les obres d’ampliació. I d’aquí possiblement venen els problemes que sofreix actualment la nostra església, d’humitats i destrucció de les pintures, guixos escultòrics i ennegriment de les parets. En lloc de construir una nova església, d’estil neoclàssic imperant en l’època, com es va fer en moltes altres poblacions i ciutats del nostre entorn, possiblement, com sempre, per qüestions econòmiques i de poca sensibilitat històrica i patrimonial, es va optar per derruir l’absis romànic existent a l’oest de la nau romànica, al costat de les actuals capelles de Santa Llúcia i Sant Josep (acció que l’historiador empordanès, Josep Pella i Forgas, ja criticava com un error, donat que no es corresponien els estils primitiu romànic i el de l’engrandiment neoclàssic).

A part de l’error per la diferència d’estils, de la portada, la nau central, la cúpula neoclàssica i el creuer, l’error arquitectònic que ha patit l’església des de la seva ampliació, és la unió de les dues parts, antiga i moderna, amb la construcció dels pilars que suporten la cúpula i la unió de les teulades a diferent nivell, amb les parets romàniques del segle XIV i les noves parets del segle XVIII. La cúpula i especialment les unions de la teulada, han provocat sempre problemes d’humitat en l’església, que al final han destruït totalment les escultures dels quatre evangelistes que envoltaven i dignificaven el creuer de l’església.

(Encara recordo les converses amb l’amic i professional, Enric Pagès, que sempre deia que les humitats venien de les unions i de la diferència d’època de les parets. La solució, deia, seria fer una teulada totalment nova, amb els processos d’impermeabilització actuals.)

1794. Comença la Guerra Gran, i els francesos en una de les múltiples entrades per la Jonquera, per envair l’Empordà, destrueixen tot el parament de l’església, 5 magnífics retaules de fusta existents en els diferents altars, amb poc més de 4 anys de vida, mobles, sagristia, campanes i rellotge.

1808. Entrades de les tropes napoleòniques amb nous saquejos. El segle XIX foren uns anys de certa estabilitat per l’església, que va permetre recuperar l’esplendor, el mobiliari i el parament de l’església.

1933. En plena República, s’acaba el campanar amb una segona cornisa, decorada amb vuit boles de pedra i una estructura metàl·lica per aguantar les campanes.

1936-1939. La Guerra Civil torna a representar la destrucció de tot el patrimoni eclesial. Es destrossen 10 altars amb tot el seu parament, la sagristia amb tot els seus mobles, es despengen les campanes per fer material de guerra, s’obren i violen totes les sepultures, i s’utilitzen els bancs per llenya per fer foc. Se salvaren els llibres parroquials i alguna imatge com les de St. Joaquim i Sta. Anna, la Mare de Déu dels Dolors, Santa Escolàstica i tres calzes, gràcies segurament a la col·laboració de feligresos jonquerencs.

1940-1960. Després de la Guerra, amb les penúries econòmiques dels anys 40-50, poques obres de rehabilitació es podien fer. Els soldats de guarnició a la Jonquera, van efectuar obres de neteja i pintura, que són les que encara perduren en la seva major part.

1945. Es reposen dues de les campanes, amb el nom de Maria i Llúcia.

1960-2010. Des del 1960 al 2010, fou rector de la Jonquera, Mn. Eduard Vivas Llorenç. Mn. Eduard, sense ànim de crítica personal ni professionalment, com a gestor, fou un rector nefast pel manteniment i restauració de l’Església Parroquial de Sta. Maria de la Jonquera. El seu primer error fou l’any 1974. La destrucció per part d’un llamp, d’una tramada de la teulada de la cúpula, va obligar a desmuntar tota la teulada i refer-la, però amb una solució arquitectònica que no va respectar exteriorment la cúpula neoclàssica tan característica i estimada de la nostra església. Per qüestions econòmiques, però molt especialment per manca de sensibilitat i poc respecte històric de les autoritats del moment, tant eclesiàstiques com municipals, es va optar per la solució més fàcil i barata, amb el resultat que tots coneixem, construint un caixó de rajola arrebossat i teulada de vuit vessants, que cobreixen i tapen totalment la cúpula original. L’interior de l’església, per sort, resta, encara que deteriorat, amb el mateix aspecte de cúpula neoclàssica.

Al llarg dels 50 anys de Rectorat, Mn. Eduard no va demostrar mai gens d'interès en la rehabilitació de l’església parroquial que regentava. Ans al contrari, sempre va posar pals a les rodes. En un moment determinat va existir la possibilitat d’una aportació econòmica per part de dos feligresos, amb potencial econòmic suficient per donar un cop de mà important. (Aquesta oferta fou desaprofitada).

Les aportacions econòmiques dels feligresos, que en aquells anys 1960-2000 encara eren generoses, per l’assistència massiva de feligresos a la missa dominical, que era una activitat social dels diumenges a totes les poblacions, especialment en el segle passat, i per la bonança econòmica que vivia la Jonquera, en els millors anys de l’expansió de les Agències de Duanes. Mai cap aportació dels feligresos, ni col·lectiva ni particular, es va utilitzar per a la restauració de l’església, ni es va promoure fer campanyes de recollida d’aportacions populars per la seva restauració. Es coneix de Mn. Eduard, la gran afició narcisista, en la publicació de llibres (+ de 80) de les seves prèdiques dominicals, especialment del Misteri de l’Apocalipsi, del qual era un gran estudiós. Del que no es coneix, és cap despesa de la Parròquia ni del Bisbat, en aquells anys, per la restauració de l’Església.

Durant el mandat com a alcalde del Sr. Pere Brugat (1991-1999) jonquerenc que s’estimava la Jonquera i el seu patrimoni, i durant la meva alcaldia (1999-2011), vam mantenir diverses converses amb Mn. Eduard, per intentar cercar solucions mixtes, per endegar la rehabilitació. Llavors els Ajuntaments podíem aportar recursos econòmics, per utilitzar en edificis públics, encara que no fossin de propietat municipal. Incomprensiblement, he d’afirmar contundentment, l’evident manca d’interès i sensibilitat de la Parròquia.

El 2007 amb el conseller de Territori de la Generalitat, Sr. Joaquim Nadal, l’Ajuntament vam aconseguir situar la rehabilitació de la Cúpula i la teulada de l’Església (que era una de les meves debilitats) en un programa de conservació de patrimoni cultural, amb una subvenció per part de la Generalitat de 60.000 €, amb el compromís per part de l’Ajuntament d’aportació de 60.000 € més, i la confecció del projecte, aportació de la resta del cost, i execució d’obra, per part del Bisbat de Girona.

Mai una subvenció de l’Administració es paga a l’avançada. Ha d’existir primer, una petició de la propietat (entitat, associació, particular si és el cas), un projecte executiu de l’obra, i l’obra acabada. És llavors quan les administracions, i molt especialment la Generalitat de Catalunya, fan les comprovacions pertinents i paguen a les empreses constructores. És per això que la subvenció de 120.000 de la Generalitat i de l’Ajuntament, mai fou executada, ni pagada. Per una manca absoluta d’interès per part de la Parròquia i del seu rector, en confeccionar el projecte d’obra i tirar endavant les obres de millora de la cúpula, i de la teulada.

L’Ajuntament, que recordi, va mantenir aquests 60.000 €, paralitzats en els diferents pressupostos anuals, durant més de 10 anys. Posteriorment per instruccions de l’interventor municipal, es va retirar la partida del pressupost i destinats els diners a altres necessitats d’inversió local.

2012. Es crea l’Associació d’Amics de Sta. Maria, amb el noble i ingenu objectiu de recaptar fons per la rehabilitació. El patent poc interès de la major part de la població no practicant, que considera el Bisbat i la Parròquia com a responsables de la seva restauració, com a propietaris de l’edifici i principals actors del seu manteniment, molt especialment tenint en compte, que en els darrers 60 anys no s’hi han executat obres importants de manteniment, caldran altres accions a nivells més institucionals i municipal, per rehabilitar finalment el nostre monument local més emblemàtic.

L’Associació va realitzar amb fons recaptats -uns 20.000 €- algunes obres de pintura, electricitat i neteja de l’Altar Major i del campanar. Recentment, l’Associació ha finançat, no amb poques dificultats per part del Bisbat, un magnífic vitrall del creuer sud, que l’artista Dolors Caballero ha confeccionat.

És evident, que l’Associació ha abandonat el noble intent d’encarar la restauració integral, amb aportacions populars. Una obra de rehabilitació, per culpa de la manca de manteniment durant molts anys, actualment pujaria a més de 600.000 €. Aquest cost no es pot finançar de cap manera amb aportacions dels feligresos. Cal voluntat i compromís econòmic supramunicipal i molt especialment per part de la propietat, el Bisbat de Girona.

Cal dir que en aquests moments la Rectoria, propietat del Bisbat, està en venda. El Bisbat podria aprofitar, si es ven, d’invertir els diners en la restauració de l’església.

Les dificultats que tenen actualment les administracions municipals, els Ajuntaments (cosa que no passava els anys del rectorat de Mn. Eduard), de finançar obres que no siguin de propietat municipal, compliquen extremadament la col·laboració directa municipal en les obres. Tot i això, existeixen procediments Administratius innovadors, que podrien possibilitat que la Diputació de Girona i l’Ajuntament, amb la voluntat del Bisbat com a propietari de l’edifici, arribessin a un acord plurianual, per a la seva rehabilitació integral, amb el compromís per part de la propietat, en cas de deixar utilitzar l’església com a espai cultural a disposició del municipi, fora dels horaris de culte.

És imprescindible i urgent, com ens deia Mn. Jhon, en la Missa de la Festa Major, que cal restaurar l’església. I jo dic que cal donar al nostre principal monument arquitectònic (encara que sigui en un procés de diverses anualitats) l’aspecte original, tant externament amb la recuperació de la cúpula, com en el seu interior, ja que caldrien també unes importants obres de rehabilitació de les parts artesanals deteriorades per les humitats, com les imatges dels evangelistes, dels medallons de la base de la cúpula, i molt especialment de pintura de tota l’església.

Per això, Mn. Jhon ha de saber que una obra possiblement de més de 600.000 € no es pot encarar amb aportacions dels feligresos. Que cal conèixer la història de la nostra església, i si de veritat, com crec, té interès en la seva rehabilitació, cal que lideri com a rector, amb els acompanyaments que calguin, els processos llargs i difícils de negociació, amb el Bisbat, la Diputació de Girona i l’Ajuntament, per aconseguir, d’una vegada per totes, trencar el malefici que sembla que tenim amb l’església parroquial, i poder iniciar la rehabilitació definitiva.

Els darrers anys les humitats i deteriorament dels arrebossats i guixos, provoquen despreniments continuats, en diferents llocs del creuer, amb el corresponent perill pels feligresos que assisteixen a les cerimònies religioses, fet que podria provocar en un futur pròxim, que les autoritats locals decretessin responsablement, el tancament al públic, per evitar accidents a les persones.

Jordi Cabezas i Llobet.
Alcalde 1999-2011