Quan ets al Castell de Rocabertí i mires cap a La Jonquera, els records i les reflexions són inevitables.

Recordes les teves primeres excursions amb el Centre Excursionista Jonquerenc, aquelles que et van ensenyar a valorar i estimar l’entorn natural de La Jonquera i que, amb els anys, encara valores més. Al mateix temps, reflexiones sobre com ha canviat el poble en tots els àmbits: els veïns, l’expansió urbana, l’economia, i també sobre com hem canviat i madurat cadascun de nosaltres. Han canviat els valors, la manera de pensar i també la manera d’entendre i plantejar el futur.

Són reflexions que faig un dissabte de mitjans d’abril, solejat, sense vent, tranquil i solitari. Només trencat pel crit d’uns corbs que sembla que nien als rocams de la cara nord —o de ponent— de la penya granítica que sustenta les runes del castell.

El paisatge des de Castell de Rocabertí és fantàstic, d’aquells que conviden a asseure’s i passar-hi hores observant l’infinit. L’Empordà, el Canigó, La Jonquera... Sobretot quan les temperatures són agradables i al davant tens un dia sense presses.

I aleshores arriba la pregunta inevitable: tot el que ha crescut La Jonquera aquests anys, quin resultat dona? És el que hauríem volgut o imaginat? Podria haver estat diferent? Més assossegat? Més equilibrat? Més enriquidor per a tothom? O és simplement una conseqüència inevitable?

Quan mires enrere, tant en els pensaments com en els fets personals, reflexiones sobre allò que has encertat i allò en què potser ho hauries canviat abans. Amb la perspectiva que dona el temps tot sembla més fàcil de jutjar. I el mateix penso quan miro el meu poble: hi ha coses que, com a poble, hem fet bé, i coses que no. Potser ens hem precipitat massa, sense sospesar prou què podríem haver fet millor i sense tanta pressa.

Perquè quan observes les 3 grans vies de comunicació que ens travessen o el creixement urbà des de les altures, te n’adones que tot és molt més gran del que sembla quan ho mires des de peu pla o des del cotxe circulant tranquil·lament. La perspectiva que et dona Castell de Rocabertí és similar a la que adquireixes quan mires el teu propi passat amb una certa maduresa: una visió global, àmplia i completa que només donen “les altures” del pas dels anys, inevitables i necessaris.

Hi ha coses que al llarg de la vida les canvies tu perquè així ho vols i perquè ho pots fer. Però també n’hi ha d’altres que et condicionen a ser qui ets. Si ets de lletres, difícilment et dedicaràs als números.

I a La Jonquera li passa una mica el mateix. Per molta muntanya, bosc i plana que tingui, allò que realment l’ha fet canviar en els darrers segles i molt acceleradament en els darrers 50 anys ha estat la frontera que un dia li van imposar. I per descomptat les vies de comunicació que un dia li van permetre començar la seva pròpia història però que, al capdavall, continuen marcades per aquella divisió fronterera imposada el 1659.

Res és per sempre i tot canvia. Les persones també. Com els pobles, els països i fins i tot els paisatges. La qüestió de fons és saber veure aquests canvis i adaptar-s’hi: abans que passin, mentre passen o quan ja no queda més remei que fer-ho per força.

I potser per això només el Castell de Rocabertí reuneix aquestes condicions que conviden a la perspectiva, l’observació i la reflexió. És com si aquest lloc tingués ànima. Potser també hi ajuden les seves roques granítiques i el bosc resistent que l’envolta. O potser en el meu cas és la presència propera uns metres més amunt de l’antiga fortalesa visigòtica de l'Esquerda de la Bastida. Records, molts records. O potser és la suma de segles d’història, de silenci i de paisatge acumulats en aquest racó de l’Alt Empordà. Tot suma, que diuen alguns...

Ben mirat, com el mateix Castell de Rocabertí: de controlar i protegir el territori ha passat a ser avui un mirador privilegiat i pacífic de la nostra història i del nostre present. Ningú sap quin com serà el seu futur o què en quedarà d’aquí 100 o 500 anys.

Un suggeriment que us faig, jonquerencs. Feu aquest exercici: pugeu a Castell de Rocaberti, mireu La Jonquera des de les altures i feu en paral·lel una mirada retrospectiva al vostre passat. Potser hi trobareu més respostes de les que esperàveu al vostre present i qui sap si algun indici de com serà el futur de la Jonquera i, en paral·lel, el vostre. D’allò que voleu i desitgeu i del que no. A mí m’ha passat.