Editorial

La situació fronterera de la Jonquera sempre ha condicionat les activitats econòmiques que s’hi desenvolupen. Això, però, no ha evitat que la seva ubicació geogràfica i condició climàtica, clarament mediterrània, hagi permès que una petita part de l’activitat econòmica sempre estigués vinculada a cultius tradicionals com l’olivera o la vinya. Només cal fer una ullada a l’entorn del cas urbà per adonar-se que anys enrere la situació econòmica convidava força jonquerencs a proveïr-se directament o complementàriament dels rendiments del sòl i els camps de cultiu encerclaven el casc urbà. Aquest fet va ser molt visible després de l’incendi del juliol de 2012, quan la muntanya va quedar despullada de vegetació i es veien perfectament les parets de pedra que anys enrere permetien el cultiu dels pendents nivellats.

En ple 2014, en un segle dominat clarament per la tecnologia i l’economia lliberal, però també per la revalorització dels cultius tradicionals, encara podem descobrir desenes d’oliveres ben a prop del casc urbà de la vila. Són camps ben cuidats i treballats que permeten als seus propietaris treure’n algun benefici possiblement més gastronòmic que econòmic.
Sí, estem parlant de cultius mediterranis, propis a les cotes més baixes del terme municipal de la Jonquera, que estan adaptats al clima ventós de l’Alt Empordà i l’Albera.

Unes oliveres que enriqueixen el paisatge i que sobretot ens recorden la nostra identitat complexa: encara tenim una ànima fronterera que cada vegada ho és menys i a la vegada sabem que formen part d’aquest paisatge, cultura i clima mediterrani que tant de moda està a tot el món per les seves genuïnitats gastronòmiques i climàtiques. Sovint oblidem que som uns privilegiats i per això, de tant en tant, ens convé molt sortir del casc urbà per observar aquests camps d’oliveres ben cuidats i treballats. Gaudim-los.

1 de març de 2014