26 anys del gran incendi de l'Albera

Portada de la revista Esquerda de l'1 de setembre de 2011
Portada de la revista Esquerda de l'1 de setembre de 2011 | Infojonquera.cat

Editorial

El passat mes de juliol es van complir 25 anys del gran incendi de l’Albera. El dissabte 19 de juliol de 1986 un foc de grans dimensions va arrasar la falda de la serra de l’Albera, boscos i camps, fins arribar a pobles de la plana i de la costa. El foc iniciat a mig matí al Portús, en poques hores, va passar arran del casc
urbà de la Jonquera per, ja a la tarda, encerclar el nucli urbà de pobles com Cantallops i Capmany.

Va ser un dia molt trist. Un desastre natural en el qual la flora desapareixia en poques hores consumida per unes flames que no es podien aturar mentre la fauna era forçada, primer a fugir, i després a migrar cap a les parts altes de la muntanya. I, sobretot, va ser una tragèdia humana: quatre bombers francesos morts que participaven en l’extinció amb un hidroavió. Hi van participar mitjans aeris, terrestres i molts voluntaris, que sense mitjans adients, intentaven combatre el foc. El resultat: 22.000 hectàrees arrasades per un foc que avançava a gran velocitat impulsat per la tramuntana càlida i seca.

El dispositiu per controlar-lo va ser del tot insuficient, encara que es va evitar que afectés l’interior dels pobles. Després de la catàstrofe tothom va coincidir en la necessitat de posar-hi més mitjans per evitar que es repetís. Des d’aleshores s’han modernitzat els mitjans aeris i terrestres, s’han millorat les estratègies d’extinció i s’ha progressat en la prevenció.

Vint-i-cinc anys enrere no es disposava de la tecnologia actual i un dels inconvenients a l’hora de fer el desplegament van ser les comunicacions. Entre els impediments per fer front al desastre natural s’apuntava la tramuntana com l’element més advers. Una altra causa que va propiciar que l’incendi s’estengués en un front tan extens va ser que les nevades que havien caigut a la comarca l’hivern anterior, havien provocat una biomassa que va actuar de combustible en un juliol calorós i sec.

I malgrat la tragèdia, l’esperança arribaria només 20 dies després d’apagar-se les flames: va ser el temps que va tardar la vegetació a renéixer amb brots verds en les sureres. Paradoxes de la climatologia: el mateix vent que havia alimentat d’oxigen el foc i l’havia fet avançar a gran velocitat, també va propiciar que els arbres només cremessin per fora mentre protegien l’interior.
Vint-i-cinc anys després aquelles sureres de l’Albera s’han recuperat, tot i que ara són més vulnerables. Avui l’Albera és més coneguda mediàticament que no pas en aquell 1986, però hem de recordar que, malgrat les dimensions de l’incendi, aquella tragèdia no va tenir massa repercussió fora de la comarca. Potser és per aquest mateix motiu que 25 anys després ni tant sols ha estat notícia important en forma de recordatori en els mitjans de comunicació.
Així les hemeroteques ens han recordat a nivell nacional l’incendi de Montserrat, però ni una paraula
de l’Albera. Que serveixi doncs aquesta edició de l’Esquerda per recordar uns fets que mai més voldríem tornar a veure ni patir i que, per descomptat, que hauríem preferit no ser notícia, ni a primera plana ni a la secció de breus.

1 de setembre de 2011

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article