La tragèdia del foc

L'incendi s'estabilitzava el 23 de juliol a la zona de l'Estrada, a Agullana. Al fons la Jonquera i els seus polígons.
L'incendi s'estabilitzava el 23 de juliol a la zona de l'Estrada, a Agullana. Al fons la Jonquera i els seus polígons. | Infojonquera.cat

Editorial

Altre cop la Jonquera i pobles de l’entorn han estat víctimes d’un foc devastador. Vint-i-sis anys després del gran incendi de l’Albera (19/07/1986),  la tragèdia s’ha repetit amb tan poques diferències que sembla la segona part d’un mateixa pel·lícula. Comença gairebé igual: la segona quinzena de juliol,  amb idèntiques condicions meteorològiques, amb un bosc castigat; i té un final tràgic des del punt de vista humà, material i ecològic.
Això sí, amb el pas dels anys, tot ha de ser ‘més’ en el ‘guió’ d’aquesta pel·lícula tan real: mitjans d’extinció aeris i terrestres més moderns, més eficiència, més seguiment, més suport, i fins i tot més crispació...  i només en una cosa ha resultat millor en aquesta ‘segona’ part: menys hectàrees cremades.
Sobre l’origen del foc, una burilla sense apagar (segons les investigacions), no hi ha res a dir més enllà d’enrabiar-se i lamentar-se per la poca educació, sensibilitat i la molta irresponsabilitat d’una conducta encara molt freqüent per part d’una part minoritària de la societat.
Sobre el desenvolupament de l’incendi, dimensions i recursos destinats a l’extinció, gairebé tothom coincideix amb què eren els adients, si bé incapacitats per aturar un foc atiat per la Tramuntana que bufava a més de 100 km/h a les parts més exposades.
Pel que fa a la coordinació de tots aquests recursos, a vegades pel  desconeixement del territori per part dels efectius forans desplaçats, i d’altres per la submissió a les jerarquies del ferm protocol marcat, els han fet perdre efectivitat en moments i en llocs puntuals. Fet que causava desconcert o desemparament a les persones que es trobaven afectades. Sobretot els dies  següents a la declaració de l’incendi. I aquestes són crítiques que cal valorin els responsables tècnics i polítics.        

Pel que fa a la biomassa acumulada, es fa palès que al ‘86 no vam aprendre cap lliçó. Caldria revalorar les activitats tradicionals: afavorir el sector primari i la ramaderia, afavorir els taps de suro, la biomassa per energia, la carn nodrida a casa nostra. Perquè pot ser rentable, i cal reflexionar que el cost d’aquest incendi equivaldria a la gestió forestal dels nostres boscos durant cinc anys. D’aquest tema se n’ha parlat poc o gens, un símptoma que potser tots plegats ens passegem poc pel nostre entorn no urbà. 
Paradoxes de la nostra societat, en canvi no ens costa res passejar-nos per les xarxes socials el mateix dia de l’incendi per descarregar-hi les primeres imatges, comentaris i opinions de tota mena sobre el foc. Des de la Jonquera cap al món i des del món
interessant-se per la Jonquera, a voltes en positiu i d’altres interessadament en negatiu.
Aquesta deu ser ara mateix la gran diferència amb l’incendi de fa 26 anys, deixant de banda, com és obvi, les quatre víctimes i els molts afectats d’un incendi que, com diuen els experts, s’hauria d’haver apagat a l’hivern.

1 d’agost de 2012

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article