La Maria López del Amo va néixer a la Jonquera el 25 de setembre del 2000, i hi ha viscut pràcticament tota la seva vida. Ara fa 5 anys, quan faltaven 15 dies perquè fes la majoria d’edat, en va marxar per estudis. Volia fer Criminologia, i només a Granada impartien les assignatures que més li agradaven,. Així que es va instal·lar allà i, malgrat que ara ja ha acabat el Grau, de moment s’hi quedarà. 

La Maria és una altra ‘jonquerenca pel món’, i avui parlem amb ella perquè ens expliqui què se n’ha fet de la seva vida.

Què t’ha portat fins a Granada?

Els estudis. Jo vaig estudiar el Batxillerat Científic aquí a la Jonquera i volia estudiar Criminologia. Vaig estar mirant la carrera tant a Girona com a Barcelona i, estava molt enfocada a tot el que és polítiques i dret. I és clar, jo havia estudiat el Batxillerat Científic i volia que tingués algunes assignatures que tinguessin més a veure amb el que a mi m’agradava realment. I vaig veure que a la Universitat de Granada tenia moltes assignatures que tenien un estil més científic, i vaig decidir marxar allà i estudiar el que realment m’agradava, perquè teníem assignatures com per exemple Policia Científica, Medicina Legal i Forense, Psicologia Clínica… Assignatures que aquí potser eren optatives, o directament no existien.

No sabia si entraria o no, perquè allà a Granda només entren 75 persones cada curs. O sigui, que la nota de tall estava alta i no tenia molt clar que pogués entrar. Però finalment hi vaig entrar, i el setembre del 2018 me’n vaig anar per començar els estudia allà.

Com i quan hi vas arribar?

La primera vegada que vaig baixar vaig baixar amb la Patri Prats, perquè per aquell temps estaven vivint a Granada amb en Pep i vaig baixar amb ella amb l’AVE. I em va anar super bé perquè és clar, jo tenia 17 anys en aquell moment i marxar sola em feia una miqueta de cosa. Però vaig baixar amb ella i em va explicar com arribar fins allà i em van acompanyar fins a la residència, o sigui que molt bé.

On vius, exactament?

El primer curs vaig estar vivint en una residència. Era una residència molt petita; hi havia 16 persones. I després a 2n de carrera ja vaig anar a viure amb gent de la residència en un pis, que és el pis on estic vivint actualment. O sigui que fa quatre anys que estic vivint en aquell pis, que la veritat és que està molt bé perquè està molt a prop de la meva facultat, que és la de Dret. I comparteixo habitació amb tres companys més.

Què estàs fent actualment?

L’any passat vaig acabar el Grau de Criminologia, i ara estic amb les oposicions per ser funcionària de presons.

Notes moltes diferències respecte d’aquí?

Be, clar, és que Granada és una ciutat. Ho tens tot a mà, no necessites el cotxe, ja fa 5 anys que estic allà i continuo descobrint llocs nous, fent plans diferents… Clar, la Jonquera al final és un poble molt petit, hi ha el que hi ha, i si vols fer una cosa diferent, sigui el que sigui, has d’agafar el cotxe, o aquí els plans et queden curts. Allà ho tens tot a mà. 

Com és la vida a Granada?

La vida a Granada és força tranquil·la. O sigui, Granada és una ciutat universitària, i sí que és veritat que hi ha moltíssim ambient. Perquè hi ha molts estudiants que venen de tot arreu, tant de la resta d’Espanya com d’Erasmus. Però també és veritat que la vida és molt tranquil·la. No veus a la gent ni atabalada, ni al metro, ni corrent pels carrers… la gent és molt tranquil·la i viuen molt al dia a dia.

Com és el teu dia a dia?

Ara que estic estudiant les opos és força avorrit. Perquè la veritat és que em desperto, estudio, menjo, continuo estudiant… I com a molt vaig al gimnàs a la tarda-nit, o anem a fer una volta amb els companys de pis o algun dissabte que pugui sortir de festa. Però sí que és veritat que quan estava a la universitat, que els mesos d’estudi són pocs, feia moltes més coses. Sortíem molt anàvem a miradors, anàvem a restaurants… Era com que sempre hi havia alguna cosa nova per fer, o per provar, o per descobrir. Algun resturant nou, algun bar nou, alguna discoteca, o alguna cosa així.

Des que vas marxar de la Jonquera, has viscut a altres països, pobles o regions?

No.

Vens sovint a la Jonquera?

Mentre vaig estar estudiant la carrera només venia quan tenia festa, com a les escoles. Per Nadal, per Setmana Santa, a l’estiu… I poc més, la veritat. Podia estar perfectament tres mesos sense venir a casa perquè és clar, Granada està lluny, i per venir un cap de setmana no em sortia a compte. Perquè si vinc amb AVE, per exemple, són 6 hores i pico amb AVE fins a Barcelona, després a Barcelona has d’agafar l’AVE fins a Figueres… Total, que quan arribava a casa ja havia perdut tot un dia. Llavors aprofitava quan tenia vacances a la uni.

Ara amb les oposicions, que són en línia i no necessito anar a classe ni res, sí que vinc més. O vinc i hi estic més temps. Per exemple, ara per Nadal vaig venir forces dies abans de començar les vacances de Nadal i vaig marxar gairebé a finals de gener. Doncs ara quan vinc em puc passar més temps aquí.

Què et diu la teva família del fet de viure “pel món”?

La veritat és que sempre he tingut el seu recolzament. És més: jo al principi, quan vaig dir que volia marxar, ho tenia molt clar, però després vaig dubtar i vaig estar mirant opcions per quedar-me per aquí i no haver de marxar tan lluny. I la meva família va ser la primera que em va dir que no, que marxés perquè realment el que jo volia era estudiar Criminologia amb les assignatures que a mi m’agradaven, que no eren les que hi havia aquí sinó les que hi havia a Granada, i que l’única manera d’estudiar realment el que jo volia era marxar. I que per la por d’estar lluny de la família no ho fes, que el que havia de fer era sortir i estudiar el que a mi m’agradava.

Què li diries a un jove que vulgui emprendre una aventura a l’estranger?

Si hagués de donar un consell a algú que volgués marxar li diria que ho fes. Primer, perquè si no ho fas després sempre et quedaràs amb allò de “ai, és que si ho hagués fet…”. I a part, que si no ho fem ara, amb aquesta edat, no ho farem després. O sigui, ho has de fer en el moment que tens 17, 18, 19 anys, que estàs amb els estudis i tot. Si t’ho pots permetre, marxar. 

Que realment al principi fa molta por. I et penses que no coneixeràs a ningú, que estaràs sol, que trobaràs a faltar a la teva família… I òbviament es troba a faltar la família, perquè estan lluny i estàs temps sense veure’ls. Però avui en dia, amb videotrucades, WhatsApp i de tot, pots tenir la família súper a prop encara que estiguis a 1.000 quilòmetres de distància.

I també pensava molt en el fet d’estar sola. Però després arribes a la residència i tothom està igual que tu. Tothom ha hagut de deixar la seva família, ha hagut de deixar els seus amics i comença de zero en un altre lloc. Llavors sí que és veritat que a mi em feia moltíssima por estar sola o no trobar amics, però quan arribes allà i veus que tothom està igual que tu i tothom té la mateixa por és molt fàcil ajuntar-te amb gent i fer amics.

I també crec que marxar del poble et permet viure noves experiències; maneres de fer diferents, perquè al final estàs en un altre ambient, amb una altra gent que pensa d'altres maneres, que t’ajuda a entendre altres coses… i crec que això també és molt important per tenir altres perspectives i altres punts de vista. T’ajuda molt a madurar, perquè al final tu estàs molt lluny de casa teva. I coses que poden semblar una tonteria, com anar al banc o anar al metge, que aquí les hagués fet amb els meus pares, ho has de fer sol; i t’has d’espavilar i has d’entendre les coses, i has de fer les coses amb iniciativa pròpia i sense ningú a darrere que et faci res. Has de madurar, i ho has de fer a aquesta edat.

Tens previst tornar a viure a la Jonquera?

En principi no tinc intenció de tornar a viure a la Jonquera, però mai se sap. Però tornar a Catalunya sí que és una idea que tinc. De moment no, però en un futur sí. Però la Jonquera no és la idea.

Un últim missatge per als lectors d’Infojonquera?

Dir que si hi ha algú que s’estigui plantejant marxar, que ho faci. Perquè si la por que té és que li surti malament, no crec que això sigui un problema, perquè al final casa teva és casa teva, els teus pares i la teva famíla t’estaran esperant amb els braços oberts per si passés qualsevol cosa i no estiguessis a gust amb la decisió d’haver marxat, i no quedar-te amb l’espina de no haver fet alguna cosa que volies fer realment per por a algo que al final té solució, perquè si és que estàs sol o que no estàs bé, sempre podràs tornar a casa.