Vicenç Villatoro, tanca el cicle Punt de Lectura 2021 a Agullana.

Davant de cent-deu assistents, i en aquesta ocasió a la plaça major de l’Estrada,  Vicenç Villatoro en la vuitena i darrera sessió d’aquest Punt de Lectura 2021 va obrir la festa major d’aquest veïnat d’Agullana i ho fer tot recordant que ja havia participat en la primera edició del cicle, el 2011.

Villatoro va agrair la possibilitat de poder parlar del fet d’escriure i, en concret d’escriure narrativa i va voler deixar clar que en el seu cas, vida i literatura van sempre lligats. "La narrativa és un intent de parlar de coses eternes a través d’una història concreta. Els fets són la locomotora i en el meu cas he intentar agafar un seguit de temes que em bullen a l’estómac, que m’importen i els he tractat literàriament", va dir.

Com que La casa dels avis forma part d’un conjunt de llibres en els quals Villatoro ha explorat el passat de la seva família, ell va voler matisar que el repte és respondre tres preguntes: Qui som? Perquè ens quedem? Perquè ens n’anem? Segon ell "és evident que en aquestes decisions hi pesa la sang, el lloc on hem nascut o crescut però també altres factors com els llibres que hem llegit, la música que hem escoltat, les pel·lícules que hem vist...".

Davant el dubte de si el seu darrer llibre és classificable com a novel·la o no, Villatoro va explicar que "malgrat hagi intentat explicar una història particular a través de la qual s’entengui la Història general, jo no tinc vocació d’historiador, sinó de narrador d’històries".

Villatoro va insistir en el fet que cal no perdre de vista que les fonts que consultem estan sempre contaminades. "Els testimonis menteixen. La memòria és edulcorant, o amaga o arregla" va afirmar i va comentar que mai parla d’un lloc si no hi ha estat perquè "els llocs estan carregats d’informació".

"Quan un explica coses, pot fer-ho amb la voluntat d’actuar com un mirall o com un aparador. En els meus llibres jo vull fer de mirall, vull que el lector s’hi reconegui" va comentar.

També va comentar que si ens decidim a fer recerca sobre la nostra família "cal no culpar-se de no haver preguntat prou als nostres avantpassats quan encara hi eren. No tenien ganes d’explicar res, no en volien parlar".