Des d’aquest mes de febrer, Miquel Aguirre Oliveras (Banyoles, 1964) és el nou director del Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera (MUME). Accedeix al càrrec amb la voluntat de continuar promocionant l’equipament, i d’apropar-lo a la Jonquera i als seus veïns. Avui parlem amb ell perquè ens expliqui com ha arribat fins aquí, com es planteja el nou repte, i quins són els projectes de futur del MUME.

Com arriba un banyolí a dirigir un museu a la Jonquera?

Hi arriba amb il·lusió i amb ganes de comprometre’s amb un projecte que ve de lluny i va encara més lluny. 

Substitueix Enric Pujol, el cessament del qual ha portat una mica de polèmica. La direcció del MUME és un càrrec polític?

La direcció del museu està inscrita en el perfil de personal de funcions directives del sector públic. Això no és nou d’ara, sinó que es remunta a la creació del museu. Totes les persones que han assumit la direcció han acceptat aquesta mateixa naturalesa de contracte. En assumir l’encàrrec, doncs, la persona que ocupa la direcció coneix perfectament quines són les regles de joc. En el meu cas, quan s’acabi aquesta etapa tornaré al meu lloc de treball, que és a l’Ajuntament de Banyoles.  

Al llarg de la seva trajectòria vostè ha exercit com a periodista, escriptor o guionista, però també ha estat vinculat a l’àmbit cultural i museístic. Com encara el repte?

D’escriptor no hi he treballat mai i no crec que en aquest país hi hagi massa escriptors que en puguin viure professionalment. En quan a periodista, ho he fet en un període molt breu de la meva vida laboral, a penes tres anys. Al llarg de més trenta anys he estat servidor públic i en els últims deu anys he coordinat, a l’Ajuntament de Banyoles, un projecte vinculat a la memòria democràtica que ens ha permès, entre d’altres coses, organitzar exposicions amb els museus de la ciutat, impulsar actes d’homenatge a l’exili i a les persones represaliades, i posar en marxa recursos pedagògics vinculats a la memòria democràtica. I tot això ho hem fet de la mà d’un grup de treball on hi participen activament els quatre centres de secundària de la ciutat. 

Pel que fa als museus, i en la meva etapa de director de l’Àrea de Cultura de la Diputació de Girona, vaig tenir l’oportunitat de col·laborar estretament amb l’impuls de la xarxa de museus amb col·laboració amb el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. En aquesta mateixa etapa vam tirar endavant el primer conveni de col·laboració entre la Diputació i el Museu Memorial de l’Exili. El repte l’encaro amb la responsabilitat que es mereix i amb voluntat de treball, diàleg, i col·laboració amb tothom.  

Quina valoració fa d’aquests primers dies?

En aquests pocs dies a la direcció he copsat el que ja se m’havia apuntat abans d’assumir la responsabilitat: que el museu compta amb un personal compromès i capacitat, i té al costat un Ajuntament, com és el de la Jonquera, que és l’espina dorsal d’aquest equipament de primer ordre.

Què fa el director del MUME en el seu dia a dia?

El director ha de ser una peça més en l’engranatge que fa rutllar el museu. Però a la vegada li pertoca coordinar i supervisar totes les peces que se’n deriven: la gestió econòmica i financera, els recursos humans, la producció d’exposicions, la projecció del museu i també l’element clau, que són les activitats pedagògiques. 

L’arribada de Miquel Aguirre comportarà canvis destacats al museu, o en la seva gestió?

El Museu té una orientació i un enfocament molt encertat que ve de lluny i que arranca amb l’etapa del director que va saber donar forma al que avui és el MUME, i que no és altre que Jordi Font. Del que es tracta a partir d’aquí no és de fer grans canvis, sinó de posar accents o fer reforçaments en la línia que s’ha traçat i que ha col·locat el museu en el punt de referència on és en l’actualitat. I els accents i els reforçaments han de venir en insistir, per exemple, en tota la qüestió pedagògica. O sigui, en aprofundir en el gran potencial educatiu del museu. 

"Crec que amb l’Ajuntament de la Jonquera, que va ser el gran puntal d’impuls del museu, coincidim amb l’interès d’obrir el museu cap a la vila"

Té pensat algun projecte nou, o novetats d’algun tipus, que li agradaria executar? 

Crec que amb l’Ajuntament de la Jonquera, que va ser el gran puntal d’impuls del museu, coincidim amb l’interès d’obrir el museu cap a la vila. Fer que la gent que viu a la Jonquera participi activament de tot el que aquest equipament ofereix. I no només això, sinó que també s’impliqui activament alhora de produir continguts. Si parlem de cultura inclusiva, hem d’entendre que els entorns més immediats, com ara la vila de la Jonquera, són decisius per fer d’equipaments com el MUME llocs vius i sòlids.

En quins projectes de futur està treballant el MUME?

En destacaria dos per començar. El primer són les exposicions temporals que estan compromeses. El segon és la participació en un projecte europeu, i de dimensió transfronterera, que implica diferents administracions i sobretot implica totes aquelles institucions que, al nord i al sud del país, venen treballant des de fa temps en la qüestió de la recuperació de la memòria democràtica. 

En qualsevol equipament la innovació és clau per avançar. Com innovar en un museu vinculat a l’exili?

Gestió i innovació han d’anar de la mà necessàriament. El concepte exili està obligat a incorporar la innovació entre d’altres circumstàncies perquè s’ha d’adreçar a les noves generacions i ha de saber copsar, en tot moment, els seus codis i els seus llenguatges. Hem de ser capaços de fer arribar als més joves el que va passar fa més de vuitanta anys. I en això, sens dubte, la innovació ha de ser una peça clau.

"Hem de ser capaços de fer arribar als més joves el que va passar fa més de vuitanta anys"

En les últimes setmanes han desenvolupat una experiència immersiva, amb la projecció d’imatges de Josep Bartolí. La digitalització serà clau per al futur del museu?

La digitalització ha de conviure, necessàriament, amb el que és tangible i amb el que és palpable. I en aquest sentit jo també vull posar en valor el fons del museu, amb documents i peces que són palpables i que tenen una història al darrera. Elements que ens reporten al passat i a les vivències i també que ens parlen del sofriment i les esperances de la gent. De la mateixa manera que existeixen les rutes i els espais que parlen de la nostra història i que són essencials per amplificar el relat del museu.

Com més es podria aplicar?

És molt important, en aquest sentit, que el discurs del museu es projecti més enllà del que és l’equipament. Que es faci, com es fa ara, a través dels diferents espais memorialístics connectats i a partir de les rutes que ja estan travades. Però també és essencial reforçar totes aquelles activitats pedagògiques que es poden realitzar als centres educatius que passen pels museus. Perquè abans i després de la visita es treballin totes aquestes temàtiques. I en aquest sentit són vitals els grups de treball d’exili, deportació i holocaust que ja hi ha en marxa o que hem de procurar que sorgeixin al llarg de les nostres comarques.

Al llarg de l’any organitzen moltes activitats. Creu que tenen prou afluència de visitants?

El museu ha cobert, fins ara, una gran expectativa, com és el posicionament, indiscutible i inqüestionable, com a espai de referència pel que fa a la comprensió i el relat de l’exili de 1939. La major part del públic interessat sobre la qüestió el coneix i l’ha visitat. I en aquest sentit l’èxit ja s’ha assolit. Possiblement a partir d’ara ens cal anar eixamplant públics i anar perfilant ofertes especialitzades per fer propostes més inclusives.

I com fer-ho? 

El que és vital és reforçar la perspectiva de cultura inclusiva. És a dir, fomentar que al llarg del temps entrin al museu col·lectius o grups de persones que, a priori, no són consumidors habituals de cultura. No és una tasca fàcil però això no ha de ser obstacle perquè sigui una prioritat que ens hem de marcar com equipament.

Els veïns i veïnes de la Jonquera no estan gaire vinculats al MUME. Com acostar el museu al poble?

Crec que amb la fase que encetem ara ens hem de proposar, com deia abans, aprofundir en la relació del MUME amb el seu entorn més immediat. I el seu entorn més immediat és la vila que en gran part ha fet possible el museu. Estic parlant de la Jonquera. El museu, en aquests primers anys de vida, s’ha hagut de reivindicar com a espai de referència, fer-se un lloc, posicionar-se. I potser ara ha arribat el moment de relacionar el museu amb el seu entorn més immediat, comptant amb el municipi, amb la gent, amb el teixit associatiu que li dona vida. 

Quin és el perfil dels visitants actuals? 

El gruix més important dels visitants, i el que hem de seguir cuidant, és el públic escolar procedent dels instituts de secundària. I hem de seguir cuidant perquè una de les bases de la nova llei de memòria democràtica és el treball de la memòria democràtica a través de la pedagogia. Són els joves, per damunt de tot, els qui han d’arribar a la nostra història amb la idea que la base és reivindicar els valors de la democràcia i la tolerància per no repetir els errors del passat.

"Si la rendibilitat l’entenem des del punt de vista social i educatiu podríem dir que el museu no només és rendible, sinó que és molt rendible"

És rendible, el museu? 

Si la rendibilitat l’entenem des del punt de vista social i educatiu podríem dir que el museu no només és rendible, sinó que és molt rendible. Educar els valors de la democràcia i la tolerància, i mostrant a les noves generacions que no convé repetir els errors del passat, em sembla la millor inversió que pot haver-hi de cares al futur. Una guerra i un exili, per exemple, no només són un desastre social de primera magnitud, sinó que són una catàstrofe econòmica i una descapitalització social a gran escala. Invertir en evitar aquests cataclismes és el més rendible que podem fer com a societat. 

Un últim missatge per als lectors d’Infojonquera:

Voldria dir, i en especial a la gent de la Jonquera, que el museu és seu, i que el museu ha de construir-se amb ells, des d’ells i per a ells.