Imatge presa dilluns a la nit de la mateixa mesquita, encara sencera

Més de 2.000 persones van morir, i més de 2.000 van resultar ferides durant un terratrèmol de magnitud 7 a l’escala de Richter que es va registrar divendres a la nit al Marroc. L’epicentre va ser al sud-oest de Marràqueix, i el sisme va saccejar violentament tant aquesta ciutat com diversos pobles del seu entorn. I des de Marràqueix mateix ens explica com ho va viure un jonquerenc, en Josep Cardoso, que passava uns dies de vacances al país.

En Josep va arribar al Marroc el diumenge de la setmana passada amb els seus nebots. Els primers dies van dormir a la Medina de Marràqueix, que és el casc antic de la ciutat, i un dels punts on el terratrèmol ha fet més mal. D’allà, el dimarts van marxar cap al Sàhara, i justament divendres van estar a la zona de l’Atlas, que és on hi va haver l’epicentre. Al vespre van tornar cap a Marràqueix, i en aquest cas es van instal·lar en un hotel més modern dels afores.

En Josep explica que, quan va començar el terratrèmol, divendres cap a les 11 de la nit, estaven a l’habitació de l’hotel preparant-se per anar a dormir. “Jo estava al lavabo; el meu nebot, al balcó, i la meva neboda, estirada a sobre el llit”, recorda, i afegeix: “I vaig sentir com que el terra es bellugava. Al principi pensava: ‘Què és això? Que estan fent una festa? Que es belluguen totes les parets i es belluga tot!’. En l’impàs que surto del lavabo cap a l’habitació ja ho vaig veure. I en aquell moment entra el meu nebot, que també ho notava, i la meu neboda també espantada a sobre el llit”.

“Ens vam posar tots tres a sobre el llit -continua relatant-, un a cada llit. I el terratrèmol va continuar, perquè va durar gairebé un minut. Va ser molt fort! I quan semblava que havia acabat, que no es bellugaven les parets ni es bellugava res, encara estàvem a sobre el llit i notàvem com es movia el llit. Fins que al final va acabar”.

Aleshores, encara sense saber què fer, van sortir al balcó i van veure que “hi havia gent de l’hotel que havien sortit de l’habitació embolicats amb el llençol, amb unes tovalloles o amb el que fos. Eren gent que estava dormint i que van sortir com van poder de l’hotel perquè no els hi caigués l’edifici i els enganxés”. Ells van agafar la documentació, i també van sortir.

Ja a fora, a baix de l’hotel, ningú els sabia donar cap explicació, i només els deien que no podien tornar a entrar. Al cap d’un parell d’hores, però, veient que la cosa no anava a més, ells van decidir tornar a pujar a l’habitació. “Ens va costar agafar el son, perquè la sensació és molt molt estranya. I durant tota la nit sirenes amunt i avall, que no paraven. Però al final vam poder descansar una mica”, explica en Josep.

Dissabte al matí van sortir a fer una visita pendent que els quedava. I després vam tornar als zocos (botiguetes) de la Medina a comprar alguns records que els faltaven. “I allà vam veure el que ens pensàvem: edificis caiguts, moltes coses per terra, més de la meitat de les botigues tancades... És de suposar: són botigues que estan atapeïdes de mercaderies, i si tenien gots, gerros i tot ple de vidre... Clar, tot els hi va tirar per terra”. Ell mateix posa un exemple: “Jo volia comprar pebre negre, i l’home m’explicava que amb el terratrèmol l’ampolla on tenia el pebre negre guardat, que era de vidre, va caure i es va trencar, i ja no en tenia”.

“Vam continuar fent visita, parlant amb la gent, i feia cosa... Tots estaven contents perquè estaven bé, però es notava una tristor que a principis de setmana no hi era”, acaba relatant en Josep, que ahir (diumenge) ja va tornar a la Jonquera.