La Jonquera, el Nord salvatge
29/10/2010 La Jonquera, poble fronterer i tramuntanal de l’Alt Empordà i veï de la comarca nord-catalana del Vallespir, ha anat creixent els darrers anys seguint l’atrafegada carretera que travessa la vila, pas de mercaderies, ànimes i urgències. Abans, molt abans, quan aquestes terres pertanyien a la nissaga dels Rocabertí –les runes del castell del vescomtat vigilen el poble, dalt d’un turó– La Jonquera dormitava plàcida envoltada de suredes. Fins ben avançat el segle XX, la indústria dels taps de suro va representar, junt amb la pagesia, l'única activitat que emplenava el temps dels 16.00 vilatans que aleshores, allà per l’any 1920, habitaven el poble.
rn
rnVa esclatar la guerra i la carretera de La Jonquera va ser mut testimoni de la dramàtica riuada de republicans cap a l’exili que fugien del feixisme. La foscor va cobrir la península i d’aquelles contrades van sorgir els millors especialistes de l’estraperlo i el contraban. A partir dels anys 60, el franquisme descobria, amb el vistiplau dels veïns del nord, els avantatges de les destreses duaneres. Durant més de trenta anys, no hi ha hagut família a La Jonquera que no hagi viscut del trànsit fronterer. Quan Schengen dictamina la fi dels controls i els impediments entre els estats europeus, ja entrats els 90, a La Jonquera hi vivien 2.600 persones, de les quals 800 estaven ocupades en les duanes, els transitaris, les oficines d’importació o en les gestories. La fi del control fronterer va ser un cop mortal pel poble i en quatre anys la població es va reduir a 2.300 ànimes.
rn
rnA tall d’anècdota, dinou anys després de Schengen, les cabines que albergaven els guàrdia civils i els gendarmes encara romanen, buides i brutes, al mig de la carretera. Un misteri que, preguntant pel poble, ningú no sap desxifrar. De fet, són els únics vestigis dels temps de barreres i controls de l’Estat, després que desmantellessin fa quinze anys les de Portbou i Puigcerdà, i les d’Irun, al País Basc. Ha estat necessària una amenaça de la Comissió europea pels gairebé 19 anys d’incompliment de Schengen per accelerar el procès de desguarniment de les cabines, previst per a finals d’any.
rn
rnReconversió del poble
rn«A l’any 1993, mig poble, jo mateix, es va quedar sense feina quan desapareix la frontera. Fins aquell moment, ens guanyàvem molt bé la vida, perquè les agències de duanes pagaven bons salaris», ens comenta Jordi Cabezas, l’alcalde convergent de La Jonquera. Aleshores, el consistori municipal va decidir actuar, tal com havia fet Irun amb la seva reconversió logística, i va comprar terrenys al Col·legi d’Agents de Duanes amb la pretensió de convertir-los en petits polígons industrials. Però tot va ser en va. «En les subhastes de terrenys que organitzava l’Ajuntament», recorda l’actual alcalde Cabezas, «es venia el sòl a preu de rústic». L’aposta industrial de La Jonquera, finalment, va esdevenir un fiasco.
rn
rn«Aleshores, i jo ja era regidor, vam intentar des de l’Ajuntament que vinguessin les grans marques distribuïdores: els Caprabo, els Mercadona, els Carrefour... Però ningú no va creure en les possibilitats de La Jonquera. Ara sí volen venir, però ara jo no hi ha terrenys on instal·lar-se...».
rn
rnUna caminada, tot seguint la carretera, ens confirma que, efectivament, de les 16 grans superfícies de més de 1.000 metres quadrats que voregen el passeig, només una –l’Esclat, de recent implantació i que lloga la nau a un propietari local– pertany a una distribuïdora coneguda, present en tot el territori. Els altres 15 grans supermercats ostenten rètols espectaculars de noms desconeguts, només presents a La Jonquera i el Pertús. «El miracle va venir del capital local, perquè el capital forani que tant necessitàvem no va creure en la reconversió que voliem fer», explica l’alcalde. Una fórmula que anticiparia l’estructura gairebé caciquista que, actualment, pregona el municipi. «No fa pas gaire, erem el segon poble de Catalunya que generava més diners. I a La Jonquera el pastís se’l reparteixen entre tres o quatre», ens confirma Sergi Aznar, regidor del PSC i segon tinent d’alcalde de la corporació
rn
rn*Aquesta informació la trobaràs sencera al setmanari EL TRIANGLE.
rn
rnVa esclatar la guerra i la carretera de La Jonquera va ser mut testimoni de la dramàtica riuada de republicans cap a l’exili que fugien del feixisme. La foscor va cobrir la península i d’aquelles contrades van sorgir els millors especialistes de l’estraperlo i el contraban. A partir dels anys 60, el franquisme descobria, amb el vistiplau dels veïns del nord, els avantatges de les destreses duaneres. Durant més de trenta anys, no hi ha hagut família a La Jonquera que no hagi viscut del trànsit fronterer. Quan Schengen dictamina la fi dels controls i els impediments entre els estats europeus, ja entrats els 90, a La Jonquera hi vivien 2.600 persones, de les quals 800 estaven ocupades en les duanes, els transitaris, les oficines d’importació o en les gestories. La fi del control fronterer va ser un cop mortal pel poble i en quatre anys la població es va reduir a 2.300 ànimes.
rn
rnA tall d’anècdota, dinou anys després de Schengen, les cabines que albergaven els guàrdia civils i els gendarmes encara romanen, buides i brutes, al mig de la carretera. Un misteri que, preguntant pel poble, ningú no sap desxifrar. De fet, són els únics vestigis dels temps de barreres i controls de l’Estat, després que desmantellessin fa quinze anys les de Portbou i Puigcerdà, i les d’Irun, al País Basc. Ha estat necessària una amenaça de la Comissió europea pels gairebé 19 anys d’incompliment de Schengen per accelerar el procès de desguarniment de les cabines, previst per a finals d’any.
rn
rnReconversió del poble
rn«A l’any 1993, mig poble, jo mateix, es va quedar sense feina quan desapareix la frontera. Fins aquell moment, ens guanyàvem molt bé la vida, perquè les agències de duanes pagaven bons salaris», ens comenta Jordi Cabezas, l’alcalde convergent de La Jonquera. Aleshores, el consistori municipal va decidir actuar, tal com havia fet Irun amb la seva reconversió logística, i va comprar terrenys al Col·legi d’Agents de Duanes amb la pretensió de convertir-los en petits polígons industrials. Però tot va ser en va. «En les subhastes de terrenys que organitzava l’Ajuntament», recorda l’actual alcalde Cabezas, «es venia el sòl a preu de rústic». L’aposta industrial de La Jonquera, finalment, va esdevenir un fiasco.
rn
rn«Aleshores, i jo ja era regidor, vam intentar des de l’Ajuntament que vinguessin les grans marques distribuïdores: els Caprabo, els Mercadona, els Carrefour... Però ningú no va creure en les possibilitats de La Jonquera. Ara sí volen venir, però ara jo no hi ha terrenys on instal·lar-se...».
rn
rnUna caminada, tot seguint la carretera, ens confirma que, efectivament, de les 16 grans superfícies de més de 1.000 metres quadrats que voregen el passeig, només una –l’Esclat, de recent implantació i que lloga la nau a un propietari local– pertany a una distribuïdora coneguda, present en tot el territori. Els altres 15 grans supermercats ostenten rètols espectaculars de noms desconeguts, només presents a La Jonquera i el Pertús. «El miracle va venir del capital local, perquè el capital forani que tant necessitàvem no va creure en la reconversió que voliem fer», explica l’alcalde. Una fórmula que anticiparia l’estructura gairebé caciquista que, actualment, pregona el municipi. «No fa pas gaire, erem el segon poble de Catalunya que generava més diners. I a La Jonquera el pastís se’l reparteixen entre tres o quatre», ens confirma Sergi Aznar, regidor del PSC i segon tinent d’alcalde de la corporació
rn
rn*Aquesta informació la trobaràs sencera al setmanari EL TRIANGLE.

No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari