Nascut a la Jonquera el 24 de gener del 2005, en Guillem Llinares Fiol és un dels únics jonquerencs que, amb només 18 anys, es va convertir en esportista professional. I ho va fer en un esport de moment poc conegut a la nostra zona: el futbol americà.

Després de cursar els estudis obligatoris entre la Jonquera i Agullana, en Guillem va fer el 1r de Batxillerat a l’Estat americà d’Alabama. I allà va començar a jugar al que de ben petit l’havia apassionat. En tornar, va fer el 2n de Batxillerat a l’Institut de la Jonquera, i aquest curs ha començat a estudiar la carrera de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport (CAFE) al Campus EUSES (Escola Universitària de la Salut i l’Esport) de la UdG. Uns estudis que ha combinat jugant amb els Ducs Football de Platja d’Aro i amb un dels clubs de referència en l’àmbit estatal: els Barcelona Dragons. Amb els barcelonins, aquest estiu debutarà a la lliga europea.

Com comença la teva carrera com a jugador de futbol americà?

Comença mirant vídeos i jugant als videojocs. Vaig començar a jugar, em va interessar, i quan a 1r de Batxillerat vaig anar als Estats Units vaig començar a jugar allà.

I per què futbol americà?

No ho sé… La veritat és que em va atraure molt. És diferent dels altres esports per portar casc, cuirassa, per com és el camp… Suposo que em va atraure molt a la vista veure-ho totalment diferent al que tenim vist per aquí. I també perquè és un esport en el qual poden jugar tot tipus de cossos, tot tipus de persones: pot jugar des d’un tio que medeix 2,10 metres i fa 170 quilos fins a algú que faci 1,70 i pesi 70 quilos. I això també em va atraure i em va sobtar. Però bàsicament perquè després de conèixer el joc, t’enamora. I la manera com es juga i com es viu és molt diferent de tots els altres esports i molt única.

⟪Anar als Estats Units a viure sempre ha sigut un somni que volia complir des de petit⟫

Vas estudiar el batxillerat als Estats Units. Hi vas anar perquè volies jugar, o vas començar a jugar perquè hi vas anar?

Una barreja de les dues coses, la veritat. Anar als Estats Units a viure sempre ha sigut un somni que volia complir des de petit. Des de Primària ja hi volia anar. I la veritat és que després de veure què era el futbol americà, que m’agradés tant i interessar-me tant, va ser l’última cosa per acabar-me d’empènyer i acabar d’apretar els meus pares per fer l’esforç d’anar-hi.

En qualsevol cas, vas començar un esport nou en un país nou. Devies necessitar una etapa d’adaptació. Com va anar?

La veritat és que etapa d’adaptació, poca! Va ser arribar als Estats Units i vaig arribar un divendres a la nit i el dissabte a la tarda ja estava entrenant amb l’equip. Hi vaig anar una mica abans, vaig estar amb els entrenadors i vaig fer diversos exercicis perquè em veiessin i tal, però ja vaig començar a entrenar directament amb l’equip. No em va costar gaire adaptar-me, la veritat. Suposo que hi va ajudar molt la família a que aquest pas no fos difícil ni diferent, i els amics, que també em van ajudar molt a fer que tot fos igual que a casa.

⟪Vaig arribar un divendres a la nit i el dissabte a la tarda ja estava entrenant amb l’equip⟫

El teu primer any ja et van nomenar millor xutador de l’Estat d’Alabama. Com ho vas viure?

Vaig estar molt i molt content, però en el moment potser no ho valores tant com ho valoro ara. Era un moment en què encara estàvem jugant, i estàvem fent altres coses, i no hi vaig pensar gaire. Però que et reconeguin com a millor jugador d’un Estat, i més el primer any, és un gran acompliment i crec que si ho penses i mires enrere és força sobtant. Però molt content.

Quina va ser la clau per convertir-te en el millor ‘kicker’?

No ho sé. Suposo que ja venia una mica del futbol, que feia 13 o 14 anys que jugava a futbol i sempre havia tingut una cama força forta i xutava molt fort. I va ser com acabar de transferir tot allò a una tècnica diferent, a un ambient diferent, a una manera de jugar diferent. Ho vaig saber transferir força ràpid i crec que se’m va donar bé.

El reconeixement va demostrar que tenies una projecció impressionant, però estaves sol en un país estranger. Com es gestiona, aquesta situació, a nivell mental, amb la teva joventut?

És el que et deia: quan estàs allà i estàs jugant, no hi penses gaire. Si t’ho estàs passant bé i estàs tenint bons moments i tota l'estona estàs fent coses, no ho penses, que estàs en un país diferent, sense ningú que coneguis d’abans. Vius el moment, i la veritat és que a nivell mental, si estàs bé i estàs content amb tothom, no és una cosa que sigui difícil.

Jugues de ‘quarterback’. Pels que no hi entenem gaire, quina és la teva funció dins l’equip?

Si ho mires molt per sobre, és el que llança la bola, com tothom diu. Però és el líder. Un quarterback ha de ser un líder, ja sigui de la ofensiva, sobretot, perquè és qui porta les jugades que diu l’entrenador, qui dirigeix, qui mira que tot estigui bé… Com en tot equip has de ser un líder i has de demostrar lideratge, i crec que això és el més important.

El futbol americà és un esport que mou masses, sobretot als Estats Units. Com ho fas per mantenir la concentració al camp amb tot l’enrenou dels estadis?

Bé, no sóc una persona a qui afecti molt la pressió de la gent o que hi hagi molta gent al voltant. Quan estic jugant canvio el xip, em concentro molt en el que estic fent i m’és força igual el que passi a fora. Sempre he sigut així. Sí que hi ha molta gent, aquí a Catalunya encara no tanta, però als Estats Units sí que hi havia molta gent que cridava molt, hi havia la banda, les cheerleaders… Que bé, són coses que fan l’espectacle, que és el que acaba sent aquest esport.

⟪Quan estic jugant canvio el xip, em concentro molt en el que estic fent i m’és força igual el que passi a fora⟫

Quan vas tornar vas fitxar pels Ducs de Platja d’Aro. Com és la lliga d’aquí?

Molt diferent. Vens de jugar amb nens de la teva edat i jo vaig fer el canvi que encara tenia 17 anys. No era ni major d’edat i jugava amb gent de 20 i pico i 30 anys. I clar, hi ha molta diferència, a nivell físic. Encara no estava físicament desenvolupat del tot, i aquesta és la gran diferència que vaig veure. No hi ha tanta afició com als Estats Units, però bé, jo crec que només és cosa de temps que es comencin a omplir les grades. O més que cosa de temps, cosa de coneixement.

Aquest any també has fitxat pel Barcelona Dragons. Com arribes a un dels clubs de referència de Catalunya?

Van anunciar que feien el combine. El combine són unes proves per veure tota la potència física que tens, de velocitat, força, salt, etcètera. I després fas uns exercicis, en el meu cas de passades, de mobilitat, i de mostrar una mica el que saps fer, el que pots fer i el que els hi pots aportar a ells. I vaig anar al combine aquest, em van trucar, vaig tornar a entrenar amb jugadors ja dels Dragons, em van dir que volien comptar amb mi per la propera temporada, i aquí estic.

Aquest fitxatge representa la teva professionalització. T’haguessis pensat mai que arribaries a ser un professional del futbol americà?

Bé, el futbol americà és molt diferent del futbol, per exemple, i és molt difícil arribar a ser professional amb 18 anys que tenia. No m’ho esperava, la veritat, sent encara tant jove complir un somni que tenia des de petit: tots volem ser professionals i dedicar-nos a l’esport. No és una cosa que m’esperés molt, però sempre és una cosa que penses i somies. O sigui que d’alguna manera sí i d’alguna manera no.

Tot i així ho continuaràs combinant amb els Ducs. És possible jugar en dos equips diferents?

Sí. Perquè amb els Dragons juguem de maig a setembre i amb els Ducs de novembre a maig. O sigui que intercalo les dues temporades. No tinc pretemporada, però es pot combinar força bé.

Com és el teu dia a dia? Quines són les rutines d’entrenament?

En funció del dia, de si tinc entrenament a la tarda o és un dia lliure, canvia força la meva rutina. Normalment tinc una sessió d’entrenament al matí, al gimnàs, aixecar peses, mobilitat i coses d’aquestes. Dinar. A la tarda intentar passar una estona amb els amics, que és molt important. I si tinc entrenament, anar-hi, i normalment arribo tard a casa. I si no en tinc, torno a entrenar. Si és un dia de festa entreno dos cops al dia i normalment tres.

T’ho pots combinar bé amb els estudis?

Sí. Bé, al final, entre que vaig haver de viatjar i tenia la setmana d’examens, aquest any ha sigut una mica lio. Però me n’he acabat de sortir bé. Costa, perquè arribes tard de l’entrenament i després t’has d’aixecar súper aviat per anar a classe, però vaja, t’ho pots acabar combinant.

Suposo que les lligues d’aquí deuen ser molt diferents de l’americana…

Sí. És el que he dit abans: la lliga catalana i les lligues nacionals són força més físiques que una lliga dels Estats Units. Però potser als Estats Units hi ha molta més tècnica, i la tècnica la tenen molt millor. Però en general sí, les lligues són molt diferents i no tenen res a veure una amb l’altra.

⟪La lliga catalana i les lligues nacionals són força més físiques que una lliga dels Estats Units, però als Estats Units hi ha molta més tècnica⟫

Quin perfil de jugadors hi ha aquí? Qui són els teus companys?

N’hi ha molts, perquè són moltes posicions i cada posició té un perfil de jugador diferent. Així que els perfils que hi ha són molt diversos. I entre els meus companys hi ha jugadors als Ducs que no havien jugat mai i estan fent la seva primera temporada, o altres com l’Ibai dels Dragons, que ha jugat tota la vida i ha estat a l’NFL. Hi ha molta diferència!

On et portarà la lliga amb el Barcelona Dragons?

De moment, a jugar de manera més regular a la lliga Europea, que ja és un gran pas. I a partir d’allà, qui sap! Poder anar al NFL o on sigui. On el destí vulgui que em porti!

Quins plans tens per la temporada que ve?

Encara no m’ho he pensat molt, però la meva idea és seguir amb els Ducs. Fer la temporada amb ells i intentar guanyar la lliga catalana, i després intentar tornar als Dragons, que m’agradaria.

I en el futur, quin és el teu gran objectiu?

Home, sens dubte a l’NFL. És on tothom vol acabar jugant! Ja no pels diners, sinó per la passió que li tinc a aquest esport, per com m’agrada! I si es pot, ser el millor de l’NFL i guanyar una Superbowl. Està clar! Però s’ha de treballar i anar pas a pas.

Què li falta al futbol americà per guanyar popularitat a casa nostra?

Coneixement. No em ve cap altra paraula al cap que no sigui coneixement. Que la gent conegui què és aquest esport i com és. Perquè la veritat és que és un esport molt diferent, com he dit abans, i un esport únic. Que tu ara vas pel carrer i demanes què és el futbol americà, i la gent et dirà que és el rugby. La majoria de la gent no sap les diferències. I jo crec que si es coneix què és, que cada cop s’està coneixent molt més, es guanyarà molta afició i n’estic segur que serà un esport top a Espanya. Que ja és una mica el que està passant: el futbol americà està arribant cada cop a més cases, i està agafant molta fama.

Què els diries als joves perquè es puguessin aficionar?

Que és un esport que combina moltes coses, moltes habilitats i moltes maneres de fer. Que ens ho hem passat tots molt bé jugant al pati de l’escola, corrent, escapant-nos de gent com amb el ‘pilla a pilla’, o agafant la pilota i fugint corrent cap a una altra zona… Combina moltes habilitats i moltes coses que has de fer que són molt divertides, i que si en un joc és molt divertit, imagina’t en un esport el que pot arribar a ser!

Un últim missatge pels lectors d’Infojonquera?

Espero que els hagi interessat l’entrevista, i moltes gràcies!