10/02/2011 A l’accés principal de l’hospital de Calella de la costa se situa el bust del Dr. Vivas, un dels promotors d’aquest centre assistencial. Una còpia d’aquesta peça ocupa un lloc preferent a la cambra de Mn. Eduard Vivas i Llorens a la residència Sacerdotal Monestir de Banyoles, que ocupa des de fa unes setmanes i després de més de mig segle de servei pastoral a la parròquia de Santa Maria de la Jonquera (un dels darrers rectors en actiu nomenats pel bisbe Josep Cartañà) i trenta-cinc servint a la de Sant Lluís del Pertús, és a dir, dues parròquies «de frontera».
rn
rnMig segle a la frontera dóna per a molt...
rnDóna per haver batejat un besnét d’una parella que jo ja havia casat. La parròquia de la Jonquera no es pot homologar a cap altra de la diòcesi. Primer pel que fa als feligresos. Quan hi portava deu anys de ministeri vam fer un cens i, del miler i mig d’habitants, una quarta part eren jonquerencs «de tota la vida», una altra eren catalans, la majoria eren gironins i la resta procedien d’arreu de l’Estat, exactament de totes les províncies, un fet únic.
rn
rnAixò abans de la crisi de la duana i del fenomen comercial...
rnDe les 18 agències es va passar a les cinc actuals. L’alcalde Pere Brugat va engegar una política de facilitats a les implantacions comercials que ha portat la Jonquera a esdevenir un centre de referència i més ho serà quan entri en servei el complex tipus la Roca Village. El cens actual és de 3.300 ànimes de 34 nacionalitats diferents.
rn
rnAquest «comerç» inclou la prostitució, un tema sobre el qual ha estat bel·ligerant.
rnHa proliferat el problema d’una forma exorbitant. La corrupció moral que genera és gravíssima. He denunciat la situació a tots els mitjans de comunicació, he participat en el programa Banda ampla de TV3 i a les televisions franceses. Al país veí no entenen aquesta permissivitat nostra i per a mi el pitjor és que a la Jonquera s’accepten com a normals els guanys il·lícits que genera la prostitució. L’exemple entre els infants és terrible. Les primeres víctimes són les noies, la majoria vénen enganyades a base de falses ofertes de treballs normals, i tan bon punt arriben són privades dels documents d’identitat i viuen en condicions que voregen l’esclavatge i amb les seves vides malmeses, tant des del punt de vista moral com físic.
rn
rnRector a banda i banda de la frontera. Com va anar això?
rnEn restar sense rector resident a la parròquia del Pertús, em van demanar de donar-hi un cop de mà. Després d’obtenir el permís del bisbe de Girona, el que havia de ser una situació puntual s’ha allargat trenta-cinc anys. En el meu comiat, l’ajuntament francès em va lliurar el rellotge que porto com a mostra d’agraïment. He servit de la millor manera que he sabut.
rn
rnServei en francès o en català?
rnHabitualment en francès. Recordo que en la primera celebració que hi vaig oficiar, una primera comunió, m’havia escrit l’homilia, però ràpidament em vaig animar i ho vaig fer directament en francès. Veritablement un rector «de frontera».
rn
rnQuin record més singular guarda d’aquest més de mig segle a la frontera?
rnUn bon dia es presenta un prevere italià, ensotanat, per oficiar la missa. Ho vaig disposar tot i, en finalitzar la celebració, tot dialogant m’informa que exerceix el seu ministeri a Venècia i em convida a casa seva. Li demano l’adreça i em diu que és una parròquia del centre i que tothom el coneix. M’adono que porta anell episcopal. Era el patriarca Albino Luciani, que en pocs mesos seria escollit papa Joan Pau I. Viatjava tot sol i del tot discret. La meva felicitació i un petit obsequi arribarien al Vaticà quan ja era al cel... Vivències de frontera...