Les colpidores imatges que ens arriben des del País Valencià, on dimarts el pitjor temporal del segle va deixar més de 200 morts (i la xifra continua a l’alça), pobles sencers demolits, corrues de cotxes amuntegats i, en definitiva, tota la població devastada, han activat una onada de solidaritat arreu del país. I és que milers de persones han patit pèrdues incalculables a causa d’una dana que també ha fet estralls a diverses zones de Castella la Manxa i Andalusia. 

Episodis com els d’aquesta setmana, provocats per fenòmens meteorològics sovint poc controlables, solen suscitar una doble reflexió entre la població: d’una banda, sobre la importància de valorar el que es té; i de l’altra, sobre la possibilitat que la desgràcia pot arribar a qualsevol lloc, i en qualsevol moment. I sempre respectant les distàncies, en els últims 40 anys la Jonquera no ha estat exempta de catàstrofes naturals que han tingut un gran impacte en el municipi, i en els seus habitants. 

Avui us recordem les cinc més destacades:

Nevada del 30 de gener del 1986

Era el migdia d’aquell 30 de gener d’ara fa 38 anys quan van començar a caure unes primeres volves de neu que, amb el pas de les hores, es van anar densificant i, acompanyades d’una forta tramuntana, es van acabar convertint en tot un temporal que es va allargar fins l’endemà a la nit. Un temporal procedent d’Islàndia que va descarregar amb força a diversos punts de Catalunya, i que va deixar la Jonquera aïllada durant més de mitja setmana. I és que la neu no només es va acumular en grans gruixos (que van superar el metre) a dins del poble, sinó que també va fer caure les línies elèctriques i de telèfon. Així, la vila va quedar totalment a les fosques i incomunicada i, amb ella, també els milers de camions i turismes forasters que estaven de pas i s’hi van quedar atrapats.

Quatre dies van tardar els veïns i veïnes (molts dels quals van acollir aquests forasters per no deixar-los a la intempèrie), i els serveis d’emergències, en netejar les carreteres que donaven accés a la nostra contrada. Unes jornades durant les quals les botigues van anar esgotant productes bàsics.

I en poder sortir del nucli de la vila, els jonquerencs i jonquerenques van poder comprovar com les tempestes també havien fet estralls als seus boscos, que a part de tardar anys en recuperar-se, ara veurem que van agreugar episodies posteriors.

Indendi del 19 de juliol del 1986

Amb els boscos de la nostra contrada tremendament afectats per la gran nevada que havia caigut cinc mesos abans (i que havia convertit centenars d’arbres i branques en una font de combustible ideal), i la tramuntana bufant a 100 km/h, el 19 de juliol del 1986 l’incendi d’un cotxe a l’aparcament del Portús es va acabar convertint en tota una tragèdia. Les flames es van propagar ràpidament cap al sud, i procedents de la zona del mas Brugat es van acabar plantant a les portes de la Jonquera.

Pràcticament van envoltar la zona de la duana, on es van haver de fer desallotjaments, i van obligar a tallar el trànsit a l’N-II i a l’AP-7 durant hores. De la Jonquera, el foc es va obrir a ambdues bandes, tant cap a Agullana o Darnius com, i sobretot, cap a la zona de l’Albera, on es van viure situacions de pànic absolut, però també d’una gran solidaritat. Dels Estanys, el foc es va enfilar cap a Cantallops, Capmany o Sant Climent Sescebes, que són només tres dels municipis que van quedar totalment rodejats.

I una de les escenes més desgarradores va ser quan un avió bombarder francès que havia sortit de la base de Marignane (Marsella) per ajudar els efectius catalans, un DC-6 de la Protecció Civil gala, es va estavellar entre el coll Fondo i el coll de les Canals, al terme municipal de Cantallops. Alguns testimonis que estaven als Estanys o a Cantallops van veure com queia en picat, i els quatre tripulants van morir. Actualment encara se’n poden visitar les restes a sobre de Requesens.

Aquell gran incenci va cremar durant dos dies, fins que va acabar morint a la zona de Cadaqués pel front sud, a Colera per l’est i a Darnius per l’oest. Es van cremar més de 18.000 hectàrees de diversos municipis.

Aiguats del 13 d’octubre del 1986

I com si la nevada de l’hivern i el foc de l’estiu no haguessin assotat prou la ciutadania jonquerenca, la tardor del 1986 encara va deixar lloc a un altre fenomen meteorològic extrem: una gran inundació que també va negar Cantallops. Va ser el dia 13 d’octubre, i posteriorment es van taxar els danys en ni més ni menys que 186 milions de les antigues pessetes (més d’1,1 milions d’euros, una xifra insòlita ara fa quatre dècades).

La pluja va començar a caure a mig matí, i es va intensificar cap a les dues del migdia. Però el gran problema no va ser només aquest (tot i que es van arribar als 180 litres per metre quadrat), sinó que amb els boscos totalment arrasats per la nevada i el posterior incendi l’aigua va poder baixar pels torrents lliure de qualsevol entrebanc i va provocar autèntiques riuades. Perquè els torrents no van poder absorbir totes les precipitacions, i tant la Muga i el Llobregat com els seus petits afluents es van acabar desbordant al casc urbà.

Les riuades van inundar totalment la via pública i desenes i desenes d’habitatges i locals comercials, i també van obligar a tallar de nou l’AP-7 i l’N-II. De nord a sud, les cases de l’avinguda Pau Casals van veure com l’aigua els entrava per darrera i els sortia per davant; del Prat d’en Malagrava la riuada va acabar arribant a la plaça Major; a la zona de l’Horta d’en Geli i el carrer Carles Bosch de la Trinxeria les llars també es van negar, igual que al Garatge Internacional i el restaurant Vista-Alegre, i la zona esportiva va quedar literalment ensorrada. 

Els baixos de les cases i locals es van convertir en piscines, desenes de vehicles es van veure arrossegats per la corrent, i algunes construccions (tant edificis com passeres o ponts) es van veure reduïdes a runes. Però sortosament no es van haver de lamentar víctimes mortals.

Nevada del 8 de març del 2010

Vint-i-quatre anys després de l’última gran nevada (tot i que entremig també n’hi havia hagut altres de cosiderables, com per exemple la del desembre del 2001), el 8 de març del 2010 la Jonquera (com bona part de l’Alt Empordà) va tornar a quedar colgada per la neu. Els primers flocs van començar a caure a primera hora de manera testimonial, i cap a mig matí l’evolució del temporal ja feia presagiar un altre col·lapse. Cap a les 11 h els centres educatius van enviar alumnes i professors cap a casa, i diverses empreses també van tancar les seves instal·lacions. I en poca estona els gruixos van arribar als 10 centímetres, i els vehicles que circulaven per l’N-II sense cadenes es van anar aturant per precaució. Poc després es va tallar la frontera amb França, i el col·lapse va esdevenir monumental.

Amb el casc urbà ja del tot emblanquinat, la nevada es va anar intensificant. I al cap de poques hores els problemes es van agreujar: talls de llum (i, per tant, també de calefaccions), aglomeracions de cotxes i camions, jonquerencs i jonquerenques que no podien arribar a casa… Protecció Civil i la Creu Roja van muntar un punt d’acollida al pavelló municipal on van acabar fent nit més de 400 persones. I malgrat que en aquest cas tampoc hi va haver víctimes, la normalitat va tardar dies en recuperar-se.

Incendi del 22 de juliol del 2012

Tres morts, 13.963 hectàrees cremades, milers de persones evacuades, les carreteres completament col·lapsades... Aquest és el tràgic balanç del gran incendi forestal que el 22 de juliol del 2012 va començar a cremar a l’aparcament que hi ha a l’entrada del Portús, a peu de l’N-II, i que va acabar afectant 18 municipis de l’Alt Empordà, amb la Jonquera com una de les viles més afectades.

Les flames van començar a les 13.30 h per una burilla mal apagada, i la forta tramuntana les va empènyer ràpidament cap al sud. Cap a les cinc de la tarda el foc ja havia envoltat la Jonquera, on es van cremar cases i es van fer diversos desallotjaments. I amb el pas de les hores el descontrol va ser total. 

Els veïns i veïnes també es van quedar sense llum ni internet, i molts afectats van fer nit al pavelló. Centenars de bombers d’arreu de Catalunya, de l'Estat espanyol i de França, van treballar durant sis dies per sufocar les flames; i un cop apagades (els Bombers no van donar l'incendi per extingit fins el dia 30), el drama per a milers d’afectats es va allargar durant mesos.