Pot semblar que siguin molts, per a uns, i per a altres tot just diran que fa 4 dies. El cas és que repassant l'hemeroteca de fets històrics de la Jonquera, via l’arxiu de l’Esquerda de la Bastida i la cronologia realitzada per Ramon Boix, hem localitzat dos fets que van succeir ara fa 20 i 25 anys respectivament. Fets que en l’àmbit esportiu van ser alguna cosa més que rellevants en aquell moment i que, analitzats 20 i 25 anys més tard, ens descobreixen una Jonquera esportivament molt activa. Però també polèmica.

La I Cursa del Puig Neulós, un èxit

El més recent va tenir lloc fa vint anys, el 7 de novembre de 2004, i el va protagonitzar el Centre Excursionista Jonquerenc (CEJ). Eren anys amb força activitat a l’entitat excursionista, i en aquella època van començar a proliferar les curses de muntanya. Sí, les que poc després catapultarien Kilian Jornet.

El cas és que es va organitzar la Primera  Cursa de Muntanya el Puig Neulós, organitzada per l'entitat excursionista de la Jonquera. El recorregut s’iniciava a La Jonquera, al pavelló Poliesportiu, i continuava cap a Santa Llúcia, La Barbota, coll de l’Auleda, coll Espinàs, coll Forcat, Roc dels Tres Termes i Puig Neulós.

Un cop assolit el cim, tornava en descens cap al veïnat de Requesens, coll de l’Auleda, Santa Llúcia i de nou arribada amb meta a la Jonquera. Els tres primers classificats van invertir unes 3 hores en fer la cursa.

El primer classificat, el francès Frederic Frezoul ho va fer en tant sols 2h 52 minuts. El segon, Diego Ribao, 3 hores i 8 minuts, i el tercer classificat va ser Robert Sancho en 3h i 15’ 20”. La primera dona va ser Susanna Besalú, amb 3h 52’ 15”. El corredor local més ràpid va ser David Linares, amb mallot del CEJ, que hi va invertir 3h i 22 minuts.

Us convidem a llegir-ne l’editorial que en vam fer en aquell moment, prova de la bona empremta que va deixar.

Malentesos entre el hoquei, l’Ajuntament, les subvencions i la publicitat

Una mica més enllà en el temps, el hoquei jonquerenc també va protagonitzar durant uns quants dies, setmanes i mesos, els titulars a la premsa local i comarcal, i fins i tot en menor mesura en l’àmbit nacional esportiu.

Els fets van succeir entre el maig i el desembre de 1999, fa vint-i-cinc anys, quan l’equip d’Hoquei portava per nom Club Patí Jonquerenc-Totauto. Van coincidir diverses qüestions. A mitja campanya esportiva, tot i que l'equip va guanyar al Tenerife per 5 a 4, l’entrenador del moment, Joan Busquets, era substituït per Albert Costa. Ningú va acabar d’entendre massa quina era l’estratègia, perquè l’equip i l’entrenador funcionaven bé. Molt bé.

Curiosament, amb els canvis, començava un declivi de resultats. L’equip verd-i-blanc s’enfonsava a la classificació. I entrava en una zona de risc que, en poc temps, el portaria a perdre la categoria. I així va ser quan en el darrer partit de lliga el Jonquerenc perdia a Reus per 6 a 3, fet que va propiciar que el Tenerife, rival directe, mantingués la categoria en guanyar a l’Igualada per 5 a 3, equip que no hi tenia res a perdre ni a guanyar. Es va parlar de maletins negres a mig partit. Hi havia alguna cosa de cert? Mai ho sabrem.

El cas és que el Jonquerenc, amb 19 punts, baixava a la 1ª divisió junt amb Areces i Liceo la Paz. El seu president Andreu Campsolinas, uns dies més tard anunciava la seva dimissió, però abans buscava culpables a la situació greu, econòmicament i a nivell esportiu, en la que quedava el club.

Apuntava i assenyalava a la premsa que entre els culpables hi havia l’Ajuntament de la Jonquera, per no haver ajudat prou econòmicament al club. S’iniciava una bona polèmica.

El regidor de Governació del moment a l’Ajuntament contestava al president del Club Patí Jonquerenc que, certament, l’ajuntament no havia pogut donar cap subvenció al club, però que igualment havia deixat que l’equip d'hoquei gestionés la publicitat estàtica del pavelló. I no era poca, tot sigui dit. Les parets del pavelló poliesportiu municipal van ser un bon reclam publicitari. I diuen que s’hi recaptaven força diners.

A més d’ingressar el 100% de les lones publicitàries que s’havien instal·lat en una paret d’una instal·lació esportiva de propietat municipal, fet que no era permès, i que d’alguna manera era un greuge comparatiu amb els altres usuaris esportius, també se li havia donat la concessió del bar i la recaptació íntegra de les entrades en un recinte públic, i de propietat municipal. Dues bones fonts d’ingressos, especialment la primera.

L’ajuntament va cedir els tres drets sense demanar res a canvi, però amb l'afegit que el benefici que n’obtenia el club d’hoquei d'aquelles tres fonts d'ingressos, no s'havia de repartir, i que en conjunt van ser prou importants en aquella temporada.

I es donava el cas que les lones publicitàries lluïen a la paret els 12 mesos de l’any, també quan jugaven partits de bàsquet, però els altres esports que es practicaven al pavelló no en rebien cap benefici. Un dels clubs “perjudicats” va ser el Club de Bàsquet local, una entitat que avui, vint-i-cinc anys més tard, ja no existeix.