Va ser tot molt imprevist. Quan va començar tot el tema de València diversos de nosaltres ja preguntàvem si hi havia interès en enviar-hi algú, de Bombers de la Generalitat o Bombers Voluntaris. Al principi no se’n sabia res, però no en feia pinta… I llavors el mateix 1 de novembre, a dos quarts d’onze, ens va arribar un missatge pel grup que tenim de Bombers de la Jonquera (…). Qui estigués interessat havia d’omplir el formulari i havíem d’estar al parc de Maçanet de la Selva a les 12 del migdia. És a dir, tot això amb una hora i mitja de marge.

Així és com en David Salguero, un dels quatre bombers voluntaris de la Jonquera que es van desplaçar al País Valencià per ajudar els afectats pel temporal dana, comença a relatar l’experiència d’aquells quatre dies. Amb en David, hi van viatjar en Gerard Alonso, en Nil Montalban i en Gonzalo Villanueva. I des d’Infojonquera hem volgut parlar amb tots quatre perquè ens relatin la seva experiència, que qualifiquen d’impactant i enriquidora a parts iguals.

De la Jonquera a Alzira

Els bombers voluntaris van sortir de la Jonquera el divendres 1 de novembre a quarts de 12 del migdia i no van tornar fins la matinada de dilluns a dimarts. Van haver de prendre una decisió ràpida, però cap dels quatre va dubtar de cancel·lar els plans que tenien pel cap de setmana. L’oportunitat els va sorgir perquè un dels camions amb què treballen des del nostre poble està considerat com a comodí pels Bombers de la Generalitat, i com a tal el Departament d'Interior va decidir enviar-lo per donar suport al focus de la catàstrofe.

El punt de concentració va ser el parc de la Jonquera, on van carregar tota la roba, els EPIs (equips de protecció individual), els equips d’aigua i la resta de material que necessitaven, i es van dirigir cap a Maçanet de la Selva, on es van trobar amb la resta de la delegació gironina. Allà, en David recorda que hi havia diversos bombers professionals que encara no sabien si podrien marxar o no, i finalment en van seleccionar a deu: els quatre voluntaris de la Jonquera i sis funcionaris, juntament amb un sergent i el seu conductor. 

Així, de la demarcació de Girona en van sortir 12 persones amb dos camions i un vehicle lleuger, que van fer camí fins a l’Ametlla de Mar, on es van agrupar amb companys de Barcelona, Lleida i Tarragona. Allà els van fer un briefing on els van explicar tot el funcionament i, tal com recorda en Nil, els van dir que es preparessin per la situació, “per veure de tot i més”, i que haurien de ser “molt curosos” en tot. I un comboi d’una trentena de vehicles i una vuitantena de persones va sortir cap al parc d’Alzira, on van muntar el campament base.

Hi van arribar cap a les deu de la nit, no sense abans haver vist les primeres imatges de la tragèdia. “Passant per València hi havia molts semàfors, ens escortava la policia i érem com el president. I ja veies que la gent t’aplaudia des dels balcons i des del carrer”, recorda en Nil, que afegeix: “La veritat és que jo vaig baixar a cegues, perquè no havia vist les notícies, i coneixia la situació, però no era conscient de la magnitud que tenia fins que vaig arribar allà”. I en Gonzalo continua relatant: “Vam travessar València i allà estava tot perfecte, no vèiem cap de les imatges que havíem vist per les xarxes socials. Però un cop vam baixar una miqueta, uns 5 quilòmetres, vam travessar Torrent i era tot… Tot el voral de les carreteres, l’autopista, tot enfangat, ple de cotxes, torres de dos i tres pisos de vehicles un a sobre l’altre… I allà ens vam adonar de la magnitud del problema”.

Organització en grups

Un cop al parc d’Alzira els van habilitar el pis de dalt amb una sala de menjador i desenes de matalassos, i durant els tres dies que s’hi van estar van rebre tota l’atenció dels amfitrions. A més, en David explica que hi va haver una gran solidaritat: “Fèiem torns rotatius, amb lo qual venia a ser una mica com els llits calents dels camarades d’anys enrere. No tan heavy, òbviament, però sí que jo feia servir un matalàs, i al cap d’unes hores venia algú a estirar-se; i ho compartíem tot”.

Per treballar, el comboi català es va dividir en dos grups. Un faria torns de 12 hores a la zona de Catarroja i Torrent, i l’altre (on van incloure els quatre jonquerencs) es va dividir en dos equips que farien torns de 8 hores a la zona d’Algemesí. “Un cop havíem acabat les nostres tasques d’aquella jornada, nosaltres tornàvem al parc d’Alzira, però ens feien el relleu al mateix moment. És a dir, el camió quedava emplaçat i venia un relleu d’una altra dotació a fer-nos el canvi. Llavors anàvem al parc d’Alzira, dormíem entre 4 i 5 hores, i tornàvem”, especifica en Gerard. 

Un poble davastat

A en Gerard i a en Nil els va tocar començar a treballar aquella mateixa nit, i recorden que “el poble estava molt afectat”. “No es veia l’asfalt a cap dels carrers, hi havia un pam de fang a tot arreu, muntanyes de mobiliari urbà, de cotxes amuntegats… i hi havia molt, molt, molt de material agrupat”, diu en Gerard. I en Nil corrobora: “La veritat és que la imatge, quan vam arribar, era molt dessoladora. Semblava un paisatge de guerra. Els carrers estàven buits, els cotxes destrossats, merda per tot arreu, tot eren barricades…”.

Per la seva banda, en David també recorda la imatge del fang, dels aparcaments i les cases inundades i de la gent traient-ho tot. “Traient tots els mobles, llibres, papers, electrodomèstics… tot a fora el carrer, i els carrers estaven col·lapsats. Molts intransitables a causa del cúmul de trastos que hi havia. I han estat molts dies que això s’ha anat acumulant allà, i tampoc ningú els hi ha anat a treure”.

Esgotaments d’aigua i atenció als afectats

Allà, una de les seves tasques principals va ser treure aigua dels aparcaments subterranis. Quan arribaven, muntaven els seus sistemes hidràulics i, quan l’aigua començava a sortir, anaven coordinant els voluntaris perquè l’aprofitessin per desfer el fang dels carrers. I aquesta feina no va estar exempta de dificultats.

D’una banda, en Gonzalo recorda que “va arribar un punt, sobretot el dissabte, en què hi havia massa gent i amb molt poca coordinació. I llavors la feina es feia fins i tot dificultosa. Perquè hi havia molt de fang, va fer sol i es va començar a secar. Què passa? Que si tires el fang directament a les clavegueres, es taponen. Nosaltres el diluïem amb l’aigua que trèiem dels garatges, però la gent, amb aquest afany d’ajudar i de netejar ràpid, tirava palades i palades de fang sec a les clavegueres, i llavors es tapaven i això dificulltava molt la feina”.

A més, afegeix que “anar d’un garatge a un altre era una tasca molt complicada. Per 100 metres ens hi podíem estar una hora tranquil·lament”. I en Nil continua el relat: “En un pàrquing que no arribava a les 20 places ens hi vam estar un dia i mig, fins i tot dos, per treure tota l’aigua. És molt heavy, hi ha molta feina. I és clar, si a cada carrer hi havia tres o quatre pàrquings com aquest, imagina’t!”. I a tot això, cal sumar-hi la recerca de possibles víctimes. “La veritat és que quan entres en un pàrquing, tens l’aigua per sobre del genoll, no veus el terra i vas punxant amb un pal… vols trobar algú però alhora no vols. És una sensació una mica estranya perquè no et vols trobar una persona ofegada i morta, però a la vegada també la vols trobar i treure per respecte a la seva família”, se sincera en Nil.

Paral·lelament, els bombers també havien de moure vehicles que tapaven portes de les cases i impedien a la gent entrar-hi; obrir portes de locals, o coordinar els voluntaris perquè retiressin deixalles, només per posar alguns exemples.

En canvi, a la zona de Catarroja (on també van treballar l’últim dia que van ser allà) els serveis eren una mica diferents. “També es feien esgotaments d’aigua, però es trobaven que hi havia molta gent amb negocis i habitatges, el poble era més gran, i allà el que es feia era una mica el que necessitava la gent”, explica en David, tot especificant: “La tarda que hi vam anar amb el meu grup estàvem per allà, i algun comerciant o algun veí ens venia a demanar ajuda, fèiem obertura de portes, alguna obertura de persianes de negocis perquè almenys el poguessin netejar, en un cas també vam anar a un habitatge que tenia una fuga d’aigua… Eren com més petits serveis”.

També recorda que en un cas un bloc d’un metre cúbic de deixalleria va entrar fins al fons d’un bar i, malgrat que els propietaris ja el van arrossegar fins a l’entrada, no el podien treure perquè hi havia un esglaó. “Nosaltres no hi podíem fer res perquè teníem el camió en un altre lloc, però per allà també anaven passant 4x4 de voluntaris que havíen anat a ajudar, i en vam parar un. Li vam demanar si ens ajudava, vam lligar el bloc i el vam poder treure del local”, relata.

Una experiència que els marca la vida

Preguntats sobre l’impacte que ha tingut aquesta experiència en les seves vides, tots quatre asseguren que els ha marcat molt. En David Salguero recorda: “Molta gent, quan vam arribar el primer dia, estaven contents. Però recordo, per exemple, un que va fer un comentari així sarcàstic de “ostres, ja era hora!”. Jo en el primer moment me’l vaig quedar mirant en plan “en sèrio?!”. Però era agraït, que ja era hora que algú els anés a ajudar!”.

En Gonzalo Villanueva diu que com a valoració es queda “amb la gent d’allà”. “Et demanaven ajuda, perquè és clar, estaven desesperats, i moltes vegades els hi havies de dir que no els podies ajudar perquè t’havien encomanat una altra tasca; però els hi deies que no amb aquesta angoixa de “ostres, si no els ajudo, quan els podré ajudar? O vindrà algú a ajudar-los?”. Però ells ho entenien molt bé, que teníem prioritats i que no podia ser”. 
 

En Nil Montalban també destaca la solidaritat veïnal. “A les tres de la matinada et baixaven Cola-caos calents amb galetes; abans de marxar i fer el canvi de torn, a les nits, ens baixaven hamburgueses calentes, Toblerone amb Coca-coles… Vull dir, que la gent súper amable i súper agraïda, i això és una cosa que ens emportem nosaltres al cor (…) I dins del que és la catàstrofe, ha sigut una de les millors experiències de la meva vida, perquè els pitjors escenaris treuen el millor de les persones, i això és el que hem viscut allà”.

I en Gerard Alonso, també molt agraït de l’oportunitat, diu: “En el dolent no hi vull fer gaire èmfasi perquè és el que tothom ha vist a les xarxes socials, a les notícies i a la televisió. Però sí que vull fer èmfasi, que em marcarà sempre, en la humanitat que vaig veure del poble, de la gent que venia de fora, de tots els cossos d’emergències, i la unió i la força de tota aquesta gent (…) Mentre treballàvem, els veïns ens donaven el que no tenien. I tot això és l’experiència que m’emporto, i que em quedarà grabada per sempre”.

Molta feina per fer

Tot i que els quatre bombers voluntaris de la Jonquera ja tornen a treballar des del nostre parc, els queda l’angoixa de saber que a València encara hi queda feina per mesos. “Nosaltres vam fer tot el que vam poder dins de les nostres possibilitats, però ara hi ha molta feina de maquinària pesada: anar a treure aquestes deixalles, treure tots els vehicles que han quedat allà al mig ocupant les zones…”, diu en David.

En Nil afegeix: “El pitjor que tenen ara és el tema de la higiene. Perquè tot això són aigües tòxiques, estan totalment contaminades, hi ha victimes, hi ha cotxes i hi ha de tot, i els carrers fan molta pudor. I això ara mateix és un perill molt gran per a la salut (…) Un bomber del nostre camió es va intoxicar i no va poder treballar l’últim dia per això: va estar amb nàusees i vòmits”. I en Gerard conclou: “Jo el que convido a fer, si es pot, és col·laborar, encara que sigui amb aportacions, o intentar envials-hi menjar… seguir al seu costat de la manera que sigui, però col·laborar. Perquè una de les coses que vaig veure és que allà hi havia feina per mesos”.