Ja sigui per la seva ubicació geogràfica, per la població que hi ha anat arribant en els últims anys, o simplement perquè la casualitat així ho determina, al llarg de l’any la Jonquera és l’escenari de centenars de trifulgues que acaben portant el nom del nostre poble a pàgines i pantalles de mitjans de comunicació d’arreu del país, i de part de l’estranger. En la majoria dels casos aquests successos no tenen res a veure amb el poble, i molt menys amb els veïns i veïnes que hi volen gaudir d’un dia a dia tranquil. Són esdeveniments aliens a la nostra vida social que tenen lloc a la perifèria. 

En altres ocasions, els fets sí que estan tramats al nostre municipi. I el poble els acaba sabent. Però el que no tothom sap és que, per un motiu o altre, al llarg de la història el nom de la Jonquera també ha aparegut en investigacions de cròniques negres que han esdevingut d’allò més mediàtiques. 

Sabíeu que el 1981 els segrestadors del mític futbolista del FC Barcelona Enrique Castro “Quini” van enviar l’aleshores capità del Barça, José Ramón Alexanko, a una estació de servei del nostre municipi en les instruccions d’alliberament? O que el 1992 el nostre poble també va ser una localització clau durant el captiveri de la farmacèutica Maria Àngels Feliu? O que al 2015 la mare de la Caroline del Valle va fer guàrdia a davant del club Paradise durant hores esperant trobar-hi la seva filla? O que, ja més recentment, a la Jonquera es perd la pista d’una parella alemanya de qui fa gairebé nou mesos que no se sap res? Avui us en donem tots els detalls.

El segrest de l’estrella del Barça

L’1 de març del 1981, només sis dies després del cop d’estat del 23-F, tres joves ‘maños’ van liderar un dels segrestos més mediàtics del segle XX: el de l’aleshores estrella del FC Barcelona Enrique Castro González, popularment conegut com a ‘Quini’.

Després d’un partit en què va tornar a liderar la victòria blau-grana amb un ‘hat-trick’ contra l’Hèrcules, en Quini va marxar de seguida de l’estadi perquè havia de recollir la dona i els fills a l’aeroport. La família tornava de la seva Astúries natal, però va acabar fent el tram final del trajecte en taxi, perquè el futbolista més mediàtic del moment mai va arribar al Prat.

Després d’unes hores d’incertesa, els segrestadors van contactar amb la seva dona, la Maria Nieves, que de seguida va buscar la implicació del club i de la policia per trobar el seu marit sa i estalvi. I un dels grans amics de Castro al vestidor, José Ramón Alexanko, va ser un dels enllaços amb els segrestadors.

A la primera operació que van acordar per lliurar els 100 milions de pessetes que demanaven els raptors, el qui era el capità d’aquell Barça va agafar un maletí amb els diners i, seguint les instruccions que anava rebent, es va desplaçar amb un cotxe balisat des d’un hotel de Barcelona fins a una àrea de servei, on va trobar una nota que el va enviar a la Jonquera. Aquí, conscients que la policia espanyola no tenia competències per operar a França, els captors li van demanar que creués la frontera per fer efectiu el pagament. Però des del nostre poble Alexanko va aconseguir convèncer els seus interlocutors que no era una bona idea, perquè si la policia francesa l’enxampava amb tants diners seria ell qui acabaria arrestat. 

Els segrestadors hi van estar d’acord i les negociacions van continuar fins que al cap d’unes setmanes van acabar detenint en Fernando, en Víctor i l’Eduardo, tres aturats de Saragossa a qui no es va acudir res més que segrestar el pitxitxi de la lliga per intentar sortir de la situació econòmica límit en què es trobaven. Aleshores es va saber que el van raptar mentre posava benzina de camí a l’aeroport i el van tenir en un ‘zulo’ habilitat en un antic taller mecànic de Saragossa durant 25 dies, fins que la policia va enxampar en Fernando a Suïssa, just després d’haver recollit una part dels diners del rescat.

Els segrestadors van explicar que havien triat en Quini perquè era una bona persona i sabien que no els donaria problemes, i el mateix futbolista els va donar la raó amb la seva posterior decisió: no només els va perdonar públicament, sinó que també va renunciar a cobrar cap indemnització econòmica i fins i tot els va acabar ajudant.

La farmacèutica d’Olot

Qui més qui menys el recorda, o n’ha llegit alguna cosa. El segrest de la farmacèutica d’Olot Maria Àngels Feliu va ser tant o més mediàtic a casa nostra que el d’en Quini, i també va tenir un episodi jonquerenc. 

A mode de resum, Feliu era la filla d’un important industrial de la capital de la Garrotxa a qui cinc persones van tenir segrestada entre el 20 de novembre del 1992 i el 27 de març del 1994 en un petit amagatall de Sant Pere de Torelló. Un total de 492 dies que el converteixen en el segrest més llarg que s’ha registrat mai a l’Estat espanyol sense motius terroristes al darrere.

La van raptar un divendres al vespre, quan tornava de prendre alguna cosa amb la seva germana després de la feina, en un aparcament subterrani. I durant el periple que va esdevenir el rescat els segrestadors van citar la seva família a sis municipis diferents per intentar cobrar el rescat. Un d’ells, com us podeu imaginar, va ser la Jonquera. 

Després es va saber que era un dels segrestadors, Ramon Ullastre, qui el 23 de desembre d’aquell 1992 va trucar a la família de la farmacèutica (que en aquell moment ja tenia els telèfons intervinguts per la policia) i va citar el seu germà al Bar 2001 del nostre poble, ubicat en ple carrer Major. “M'escoltes? Demà, vas al Bar 2001. A les vuit del vespre. Hi seràs? Per donar-te informació”, es podia sentir a l’enregistrament policial. I malgrat que aquell dia no es van poder entendre, van tornar a quedar pel 31 de desembre al mateix local. Aquella jornada de cap d’any, però, l’establiment estava tancat, i aquí va acabar la travessa jonquerenc pel segrest de Feliu.

Al cap de més d’un any, i quan els contactes entre segrestadors i família ja eren pràcticament inexistents, l’encarregat de vigilar la farmacèutica, Sebastià Comas, que es feia dir Iñaki, la va alliberar en una gasolinera de Lliçà de Vall. Cinc persones van ser detingudes i condemnades a penes d’entre 5 i 17 anys pel segrest: Antoni Guirado (expolicia municipal d'Olot), Ramon Ullastre (exvigilant de Sant Pere de Torelló), Montserrat Teixidor (dona d’Ullastre), Josep Lluís Paz García “Pato” i Sebastià Comas “Iñaki”. 

Sense rastre de la Caroline del Valle

Tant Enrique Castro com Maria Àngels Feliu van tenir la sort de poder tornar a casa sans i estalvis i, en major o menor mesura, reprendre les seves vides. Però de moment no ha sigut així amb una altra persona de qui fa una dècada que no se sap res: Caroline del Valle. En aquest cas, no estem parlant d’un segrest, sinó d’una desaparició que fins a data d’avui no s’ha pogut resoldre, malgrat els grans esforços de la Isabel Movilla, mare de la noia, per intentar saber què se n’ha fet.

La Caroline tenia 14 anys quan se la va veure per últim cop a la Zona Hermètica de Sabadell. Era el 15 de març del 2015. Aquella matinada estava de festa amb uns amics quan hi va haver una ‘estampida’ provocada per una batuda policial de la que els joves que participaven en un ‘botellón’ es volien escapar, i ella ja no va tornar a casa. 

Les investigacions posteriors van deixar diverses hipòtesis, com que l’havien segrestat o que havia estat víctima d’un accident o d’un homicidi. Però cap d’aquestes teories ha convençut a la seva mare, que indignada pels interrogants del cas i per les mentides que han explicat els joves que estaven amb la Caroline quan va desaparèixer, ha fet les mil i una per intentar localitzar la seva filla. 

En un d’aquests afanys, Isabel Movilla va fer nits senceres de guàrdia a la Jonquera, a davant del club Paradise, perquè n’estava convençuda que la seva filla era víctima d’una xarxa de tràfic de persones, i que l’estaven obligant a prostituir-se al macroprostíbul. Però l’espera va ser en va. A la Jonquera no hi havia ni rastre de la menor. A data d’avui la seva cara continua apareixent als registres de persones desaparegudes, i la lluita de la família continua.

On són en Ralf i la Petra?

I tampoc se’n sap res d’en Ralf Buchholzi la Petra Gehde, una parella d’alemanys benestants a qui van veure per última vegada a la Jonquera ara fa vuit mesos i mig. 
En Ralf i la Petra gestionaven una empresa internacional que es dedica al transport de fruita i verdura, i a principis de l’estiu passat van dir al seu entorn que marxaven uns dies per desconnectar. La nit del 18 al 19 de juliol del 2024 la van passar en un hotel de la Jonquera, ubicat a peu de carretera, amb una tercera persona. I aquí se’ls va perdre el rastre.

El mateix dia 19 els Mossos d’Esquadra van trobar la seva furgoneta amb les seves mascotes (un gos i un gat) aparcada en una zona conflictiva del barri de la Mina de Sant Adrià de Besòs, però no se sap si l’hi van portar ells o alguna altra persona. La protectora que es va fer càrrec dels animals va aconseguir contactar amb la família, que aleshores en va denunciar la desaparició a Alemanya. D’ells i de dos vehicles d’en Ralf: un BMW i un camió de gran tonatge nou de trinca. I la mateixa responsable de la protectora en va denunciar la desaparició aquí. La investigació continua oberta i les seves cares es mantenen als cartells de SOS Desapareguts.