La nevada del 30 de gener de 1986 va deixar més de 50 cms de neu a la serra de l’Albera. La zona de boscos de la Jonquera, Cantallops, Capmany, Espolla i Sant Climent van quedar molt malmeses pel pes de la neu, provocant la caiguda de branques i arbres joves.  Aquesta biomassa esdevindria mesos després un combustible altament inflamable. Va passar el 19 de juliol del mateix any, quan amb una tramuntana que superava els 100 km/h. es van cremar milers d’hectàrees. Hi van haver quatre morts, els tripulants d’un avió d’extinció francès que es va estavellar al coll de les Canals, a Cantallops.

El 19 de juliol de 1986, a les 10.30 del matí, es va iniciar un incendi al Portús. Pocs es podien imaginar que aquell dia, el foc provocat segurament per una punta de cigarreta sembraria el caos per tot l’Empordà.

Les flames, amb l’ajuda de la tramuntana es van estendre ràpidament, des del seu punt d’inici, a tocar de l’antiga plataforma fronterera de l’autopista i del viaducte. I malgrat els esforços dels serveis d’emergència francesos i catalans el foc aviat va créixer desmesuradament i va obligar a tallar l’autopista A-7, la N-II i concentrar esforços per protegir les cases del poble nord-català.

A la una del migdia el foc ja estava afectant el terme municipal de la Jonquera: des d’El Portús va avançar amb molta celeritat i en menys d’una hora va entrar cap al vessant sud per la zona del Roc Lluent i Mas Brugat. En aquest punt el front de flames ja era d’un quilòmetre d’amplada.

A la zona de la duana les flames hi van arribar a les 15.30 h i es van fer retirar els camions que hi havia estacionats, les flames van passar a tocar de l’edifici del Col·legi d’Agents de Duanes. Com a curiositat, a la zona arrassada pel foc a la Jonquera, va quedar una illa verda de vegetació sense cremar al voltant del Castell de Rocaberti. Encara avui es pot comprovar la diferència de tons verds d’aquesta zona respecte a la del seu entorn i tambè es pot constatar com seria tota la massa forestal avui dia de no haver patit l’incendi de 1986 i el de 2012.

A nivell d’extinció, segons va informar a aquesta revista recentment Felix Carreras, cap dels bombers del parc de la Jonquera, al Mas Brugat s’hi va destinar un camió del parc de la Jonquera i un altre de Santa Coloma. Els mateixos vehicles després van ser destinats al santuari de Santa Llúcia. Al mas Fortic s’hi va destinar un vehicle, igual que al Mas Esquerrà, i en aquest cas recordava que era d’un parc de Barcelona. Aquests tres masos encara estaven habitats de forma permanent.

Poc després el foc arribaria a Santa Llúcia, Canadal, la zona dels estanys,  Cumanera... i a les 4 de la tarda arribava a Cantallops.  Va quedar afectat en un 75% del terme municipal, tot arrasat per les flames, quedant salvats només alguns camps i vinyes que tenien poca vegetació i per sort el mateix casc urbà, on de fet el foc va passar pel costat mateix de les cases però sense afectar-les. Hi havia molta incertesa i pànic sobre el que podria passar, alguns veïns es van concentrar instintivament a la Plaça, altres feien front al foc amb galledes, mànegues d’aigua, i això mentre veien caure del cel unes boles negres que creien que es tractava d’ocells cremats.

El foc va continuar cap a Sant Climent i Capmany. En aquest darrer poble testimonis asseguren que el fum no deixava respirar i que dins el casc urbà la visibilitat era inferior als cinc metres. Com a Cantallops tambè s’hi van viure moments d’histerisme.

Després el foc es va es continuar estenent i avançant caps als boscos de Sant Climent, Biure i Agullana. Va morir dos dies després a la zona de Cadaquès pel front sud. Per l’est va arribar a Colera i per l’oest fins i tot un dia més tard d’iniciar-se el foc, aquest va remontar fins a tocar gairebè Darnius.

Les vivències experimentades en els tres dies que es van necessitar per extingir totalment l’incendi  –que van coincidir en cap de setmana– eren de pànic en pobles com Vilarnadal, Biure, Pont de Molins o Sant Climent, on la gent sortia al carrer i es concentrava a la plaça ben espantada veient com les flames eren a tocar les cases i cremaven pallers, corrals i granges. Apocalípsis, aquesta era la sensació més present entre els afectats.

La columna de fum que s’aixecava cap al cel era visible des de comarques veïnes com el baix Empordà, el Gironès, el Pla de l’estany i la Selva. Un testimoni jonquerenc, de vacances a Sant Pere Pescador, explicava que la cendra queia igual que pluja fina sobre cotxes, tendes i caravanes del camping de la platja on s’allotjava.

El que anava camí de ser un gran desastre natural va prendre connotacions de tragèdia quan, cap a dos quarts de dues del migdia (altres fonts apunten a les 14:30 h.), un hidroavió francès es va estavellar entre el Collet Fondo i el coll de les Canals, dins el terme municipal de Cantallops. Per molt pocs metres l’avió no va superar la carena divisòria de la vertent nord i sud d’aquest punt de la serra de l’Albera.
Enmig del caos regnant, aquell va ser el moment més crític de la jornada.

El DC-6 de la protecció civil francesa, va sortir de la base de Marignane, a Marsella, cap a la una del migdia i la torre de control li va perdre el rastre cap a dos quarts de dues. Testimonis presencials de  la zona dels estanys de la Jonquera i de Cantallops van poder veure com s’estavellava, ja que n’estaven seguint els moviments.

Els quatre tripulants, el pilot Jean Pierre Davenat, copilot Jacques Ogier, mecànic Roland Denard i l’ajudant Jaques Le Bel van morir a l’instant. En aquell moment es va apuntar que el fum i la tramuntana, de més de 120 km/h, van intervenir directament en el desastre del DC-6. Altres fonts apunten que veïns de Cantallops van interpretar un soroll intermitent dels motors que potser indicaven manca de potència. La pista forestal que uneix Requesens amb el Pla de l’Arca, passa per sota el punt de l’accident, on encara hi queden restes de la cua de l’avio estavellat.  Just en aquest punt del camí hi ha una placa que recorda els fets.

Els tripulants de l’avió, ja morts, van ser recuperats pels mateixos bombers del Portús, que s’hi van desplaçar amb cinc vehicles a través de la pista forestal del Pla de l’Arca, que enllaça amb la carretera d’accés al Puigneulós. Van haver de marxar amb el suport d’un altre hidroavió que des de l’aire va abocar-los aigua per evitar ser engolits per les flames del foc principal. Se’l van trobar de cara quan ja tornaven amb els quatre cadàvers.

El nord de l’Alt Empordà va cremar per tots quatre costats i a la nit l’espectacle era dantesc, hi havia incendis a Llers, Pont de Molins, Biure, Capmany, La Jonquera, Cantallops, Garriguella, Palau-Saverdera, Cadaqués i Roses. Alguns d’aquests pobles es trobaven incomunicats ja que es van cremar més de 15 quilòmetres de fil telefònic. El resultat va ser d’unes 18.000 hectàrees cremades, tot i que altres fonts n’hi sumaven fins a 24.000.

Es van mobilitzar més de 300 bombers de Girona amb 55 vehicles,14 vehicles de Barcelona, 2 de Lleida, a més de Guàrdia Civil, Policia Nacional, Mossos d’Esquadra, Creu Roja, Policies Locals, forces de l’Exèrcit i voluntaris.  Tots ells van treballar fins a l’extenuació però amb resultats condicionats a una tramuntana intensa i una biomassa seca que va actuar de combustible addicional.

Dies després de l’incendi, amb l’orografia neta de vegetació, sota un paisatge tètric, es descobrien dòlmens que s’havien donat per perduts. La ferralla de DC-6 de l’Albera és el testimoni mut del sacrifici i
la mort dels bombers accidentats. Aquest indret ha esdevingut un lloc de memòria en el qual el visitant recorda a les víctimes i convida a la reflexió perquè una tragèdia com aquella no es torni a repetir mai més.  

BIBLIOGRAFIA

• Memòria del Foc 1986-2006 (Jordi Calvet i Montse Burset) DVD
• Esquerda núm. 9 - Juny de 1996
• Esquerda núm. 62 - Octubre de 2006
• Esquerda núm. 119 - Setembre de 2011
• Diari El Punt (20, 21 i 22 de juliol de 1986)
Tambè ens han informat Ramon Boix, Miquel i Lluís Serrano i Felix Carreras.