Salvar el soldat Mario. La memòria contrastada d’un jonquerenc a la Batalla de l’Ebre
Mario Artizà i Molins, Un jonquerenc a la Batalla de l’Ebre
El present article és un deute moral amb en Mario Artizà i Molins que fa uns anys que ja no està entre nosaltres, i amb el qual durant l’any 1996 vaig parlar moltes hores sobre la seva experiència com a soldat republicà durant la Guerra Civil Espanyola.
Aquesta és la primera vegada que faig la biografia d’un combatent republicà. N’he conegut un bon grapat, però, o bé els seus relats no són interessants, o tenen masses buits a la memòria, o són fruït de la imaginació.
Totes les informacions que en Mario em va donar són certes. Com a mínim és la seva veritat. Tot i les hores de conversa, mai li vaig enxampar una mentida. I ho vaig provar, per tal d’intentar d’estalviar-me la pallissa d’un avi “batalletes” mentider.
En una de les primeres entrevistes, Mario m’explicà que quan la seva unitat fou concentrada a Palau d’Anglesola, els van assignar l’armament amb el que va lluitar: “eren fusells txecs”. Dies després, a la següent entrevista, vaig exhibir fotos de tres fusells diferents: un de txec; un Mossin soviètic, molt estès a l’exèrcit republicà; i un Arisaka japonès, com element per a dificultar la tria. Mario va veure les imatges i va respondre: “És aquest. L’anomenàvem negrillo [sic]”. Efectivament, era un VZ/24 de sistema màuser i calibre 7,92 mm. Desenvolupat per la Ceskoslovenská Zbrojovka de Brno durant la dècada dels anys vint, fou l’únic fusell de repetició txec importat pels republicans1. A més el color de l’acer del canó és negre. Aquell dia vaig decidir que escriuria la biografia de Mario. Calia salvar la seva memòria.
RECLUTA AL SANTUARI DEL COLLELL
Mario, nascut a la Jonquera el 6 de setembre de 1919, fou un de tants joves catalans cridats a files als divuit anys, dins la lleva coneguda com la Quinta del Biberó. Fou la insuficient carn de canó d’una República que militarment havia perdut la guerra un any abans.
Incorporat al Centre de Reclutament, Instrucció i Mobilització (CRIM) del Collell, crec sincerament que el perfil de Mario s’ajusta al d’un “lleial geogràfic”. Va lluitar a l’exèrcit republicà atès que el cop militar no triomfà a Catalunya. Ni molt menys el considero un combatent entusiasta. “Jo havia d’anar a la DECA a Girona”, confessà. La perspectiva de servei militar de Mario era poder-se endollar en una unitat d’artilleria antiaèria desplegada a reraguarda, molt lluny dels perills del front. Però la caiguda del front d’Aragó durant l’hivern de 1938 canvià les perspectives d’en Mario, que es convertí en un soldat d’infanteria a primera línia. Una vegada acabada la instrucció bàsica, fou destinat a la 2a Companyia del 486 Batalló de la 122 Brigada Mixta de la 27 Divisió.
L’EXÈRCIT POPULAR DE LA REPÚBLICA
La 27 Divisió, unitat coneguda segons el testimoni de Mario com “La Bruixa”, era una unitat originària de la militarització de les milícies del PSUC2. El nostre personatge palesa la influència comunista quan esmenta que “algú que no era necessariàment el comisari [polític] –afirmà irònicament- explicava els Trece Puntos de Negrín i nosaltres l’escoltàvem xiulant”. Simptomàtic és que no fou sempre el comissari polític del seu batalló qui adoctrinés els soldats, la qual cosa delata la filiació comunista dels quadres de comandament de la 27 Divisió, comandada pel major de milícies Marcelino Usatorre.
També el tema de l’adoctrinament polític il·lustra quin era el missatge-força sobre uns reclutes com Mario, que ja no eren els milicians ideologitzats dels primers temps de la guerra. Els Tretze Punts del doctor Juan Negrín, cap del govern republicà, pretenia crear un status que assentés les bases d’una treva que donés una solució negociada amb Franco del conflicte. A la primavera de 1938, la idea de guanyar la guerra i derrotar els rebels s’havia esvaït, fins i tot de la propaganda i l’adoctrinament polític.
En relació als generals republicans, Mario recordà especialment la figura de Valentín González “El Campesino”, sobre el qual opinà que “era un matagent”. Aquest qualificatiu podia ser estès a molts dels comandaments de l’Exèrcit Popular. El testimoni del propi president Manuel Azaña és demoledor: “el único que sabe leer un plano es el llamado Modesto. Los otros –en referència a Líster o El Campesino-, además de no saber no creen necesitarlo” 3. Segons el meu humil punt de vista, és difícil que Mario pogués tenir una opinió pròpia, atès que era un simple soldat d’infanteria allunyat dels enrenous de la cúpula militar. Valentín González era cap d’una altra unitat, la 46 Divisió, per la qual cosa quedava fora de la línia jeràrquica del nostre personatge. Però el que és interessant és que el desprestigi de “El Campesino” era quelcom d’estès entre els combatents republicans.
La visió de l’Exèrcit Popular en què Mario serví era molt dolenta: “no hi havia res a fer. L’exèrcit estava mal organitzat”. Fins i tot afirmà que “va fallar perquè no teníem prou oficialitat”.
També vaig tractar un aspecte per a mi capdal per a un combatent com és l’equipament i la instrucció. El fusell que Mario duia era excel·lent. Puc donar testimoni per haver disparat amb un, i pel fet que el VZ/24 txec fou pres pels alemanys com a referent pel desenvolupament del K98 33/40t, el fusell de sistema màuser reglamentari de la Wehrmacht durant la Segona Guerra Mundial 4. Abans d’anar al front solament recorda haver disparat un carregador –cinc cartutxos- “en un camp a sobre del Cullell”. O sia, va fer pràctiques de tir amb una altra arma abans de què li fou assignat el fusell txec a Palau d’Anglesola. La conclusió no pot ser més decebedora: no disparà mai amb el VZ/24 “negrillo” que li fou assignat abans d’entrar en combat. Mario diu que “era fusilero sin balas”, utilitzant el castellà de forma metalingüística per testimoniar l’escassetat de munició. Afirmà que mai va tenir quelcom de tant elemental com un casc –que li hauria evitat la ferida d’un projectil rebotat que va patir l’Ebre que es va convertir en una vistosa cicatriu per a la resta de la seva vida- o cap element portaequipament per tal de tenir a l’abast munició suplementària o granades.
EL BATEIG DE FOC
Set dècades després, Mario encara recordava el 22 de maig de 1938, quan la seva unitat entrà en combat al front de Balaguer. Tot i els emocionants records, des d’un punt de vista històric Mario fou un protagonista secundari de l’ofensiva franquista al front d’Aragó, atès que tan sols participà en combats d’estabilització. Tot i això reconeix que aquesta primera experiència al front ja el va fer veure la incompetència dels seus comandaments: “em vaig trobar que sempre atacaven de front”. Fins i tot, reconeix la millor preparació tècnica enemiga: “l’artilleria nacional tirava arran”. Tot i les mancances, Mario recorda que “allí no ens vam desmoralitzar. Ens manteníem estoicos [sic]”.
Conseqüentment amb aquesta última afirmació, una altra experiència que Mario recorda són els atacs dels avions franquistes sobre la seva posició: “li deien [a aquells avions] paves [sic]”. Efectivament, aquest era el sobrenom de l’avió d’assalt Heinkel He-46. Fins i tot, recorda com dos d’aquests aparells van ser abatuts al seu sector. Detall ben cert, atesa la seva vulnerabilitat. Pocs mesos després aquestos avions van ser retirats del front i van ser emprats com a aparells d’ensinistrament 5. Coincidint amb els detalls apuntats, Mario recull el rumor de què “deien els pilots alemanys els havien intercanviat”. Tot i que això és poc creïble, és un rumor que ell es limita a apuntar. Malgrat tot, confirma que ambdós pilots dels He-46 eren alemanys, una veritat del tot objectiva.
L’EBRE: “VA SER UN ATAC FULMINANT”
La presència de Mario a primera línia a l’Ebre fou curta, però esfereïdora. La 27 Divisió, reserva estratègica del comandament republicà, fou enviada al front per aturar les ofensives franquistes sobre Les Camposines de principis del mes de setembre 6. Els homes de la Bruixa, entre ells Mario, eren la carn de canó que defensaven les trinxeres que hi havia des del nord de Corbera d’Ebre fins el turó dels Gironesos, a les immediacions de la carretera Gandesa-Pinell. Recorda Mario que “estàvem esmorzant, i ens van cridar que anéssim a les trinxeres” i “ens van veure voltejats [sic] pel Cos d’Exèrcit Marroquí i les brigades navarres [sic]”
El 3 de setembre fou una data sempre en el record de Mario: “vam veure que els nacionals avançaven, i ens vam defensar com vam poder”. L’atac franquista fou brutal. La preparació de l’artilleria fou aterradora. Més de dues-centes peces d’artilleria castigaren la posició. Mario recorda trist amb paraules tallades com alguns dels seus camarades es van suïcidar per l’impacte psicològic del bombardeig. “Ens van trobar abandonats, sols, sense oficials”. Durant la seva curta presència en aquell front, un parell de dies, la 27 Divisió patí un 80 % de baixes, la qual cosa xifraria la factura deixada pel carnisser, en uns quasi deu-mil morts, ferits i presoners. Entre aquests últims el soldat Mario Artizà. El 5 de setembre la 27 Divisió, pràcticament inexistent, fou retirada del front.
Després del càstig artiller, un dels bombardeigs més esgarrifosos de la batalla, que convertí l’indret on Mario era en un paisatge lunar ple de cràters, va venir l’assalt de la infanteria. Van intervenir dues unitats franquistes: la 1a. Divisió de Navarra; i la 13 Divisió. Aquesta última era una unitat d’elit coneguda com “La Mano Negra de Fátima”, que es lliurà a una autèntica orgia de sang. Enquadrada al Cos d’Exèrcit del Marroc, era formada per legionaris, moros i falangistes castellans.
Mario, com veurem, va tenir la sort que el seu sector fou atacat pels navarresos, qui s’empraren en netejar els focus de resistència amb foc de metralladores i granades. Mario descriu com va morir el sergent del seu escamot: “al meu costat em va empènyer [el sergent] per [sortir de la trinxera] i fugir, però va morir d’una bala que travessà el seu cos, rebotà, i a mi em va fregar el cap”. Aquesta cicatriu la va portar la resta de la seva vida, molt prominent sobre la calvície que lluïa. Dins aquest món dantesc va haver un episodi de pietat que salvà la vida de Mario: “un alferes [navarrès] va sentir els nostres crits ferits [sic] i ordenà a la tropa alto el foc per evitar que ens rematessin”.
FERIT I PRESONER
Dies després, Mario fou evacuat a Saragossa, on es recuperà de la ferida al cap a un hospital improvisat als edificis de l’Acadèmia General Militar. El final de la guerra agafà Mario en un camp de concentració a la Universitat de Deusto.
Poc després, una vegada depurat, encara l’esperaran tres durs anys de servei militar a l’Àfrica. Però aquesta ja és una altra història.
Article de Pablo De la Fuente - Novembre de 2010 • pdelafuente@uoc.edu
Publicat a L'Esquerda de la Bastida núm. 110
APUNTS
1 G. Howson, Armas para España.La historia no contada de la Guerra Civil española, Barcelona, Península, 2000, ps. 215 i ss.
2 Bastants detalls al respecte a M. Cruells, De les milícies a l’Exèrcit Popular de Catalunya, Barcelona, Dopesa, 1974.
3 M. Azaña Díaz, Obras completas, Madrid, Giner, 1992, vol. IV, p. 712.
4 I. Hogg & J. Weeks, Military Small Arms of the Twentieth Century, Chicago, Follet Publishing Company, 1973, fasc. III, ps. 30-31.
5 Sobre les operacions aèries al front d’Aragó, J. Salas Larrazábal, La guerra de España desde el aire. Dos ejércitos y sus cazas frente a frente, Barcelona, Ariel, 1970, ps. 312 i ss.
6 Des del punt de vista de l’anàlisi de les operacions encara és vigent J.M. Martínez Bande, La Batalla del Ebro, Madrid, Servicio Histórico Militar, 1978.
Aquesta és la primera vegada que faig la biografia d’un combatent republicà. N’he conegut un bon grapat, però, o bé els seus relats no són interessants, o tenen masses buits a la memòria, o són fruït de la imaginació.
Totes les informacions que en Mario em va donar són certes. Com a mínim és la seva veritat. Tot i les hores de conversa, mai li vaig enxampar una mentida. I ho vaig provar, per tal d’intentar d’estalviar-me la pallissa d’un avi “batalletes” mentider.
En una de les primeres entrevistes, Mario m’explicà que quan la seva unitat fou concentrada a Palau d’Anglesola, els van assignar l’armament amb el que va lluitar: “eren fusells txecs”. Dies després, a la següent entrevista, vaig exhibir fotos de tres fusells diferents: un de txec; un Mossin soviètic, molt estès a l’exèrcit republicà; i un Arisaka japonès, com element per a dificultar la tria. Mario va veure les imatges i va respondre: “És aquest. L’anomenàvem negrillo [sic]”. Efectivament, era un VZ/24 de sistema màuser i calibre 7,92 mm. Desenvolupat per la Ceskoslovenská Zbrojovka de Brno durant la dècada dels anys vint, fou l’únic fusell de repetició txec importat pels republicans1. A més el color de l’acer del canó és negre. Aquell dia vaig decidir que escriuria la biografia de Mario. Calia salvar la seva memòria.
RECLUTA AL SANTUARI DEL COLLELL
Mario, nascut a la Jonquera el 6 de setembre de 1919, fou un de tants joves catalans cridats a files als divuit anys, dins la lleva coneguda com la Quinta del Biberó. Fou la insuficient carn de canó d’una República que militarment havia perdut la guerra un any abans.
Incorporat al Centre de Reclutament, Instrucció i Mobilització (CRIM) del Collell, crec sincerament que el perfil de Mario s’ajusta al d’un “lleial geogràfic”. Va lluitar a l’exèrcit republicà atès que el cop militar no triomfà a Catalunya. Ni molt menys el considero un combatent entusiasta. “Jo havia d’anar a la DECA a Girona”, confessà. La perspectiva de servei militar de Mario era poder-se endollar en una unitat d’artilleria antiaèria desplegada a reraguarda, molt lluny dels perills del front. Però la caiguda del front d’Aragó durant l’hivern de 1938 canvià les perspectives d’en Mario, que es convertí en un soldat d’infanteria a primera línia. Una vegada acabada la instrucció bàsica, fou destinat a la 2a Companyia del 486 Batalló de la 122 Brigada Mixta de la 27 Divisió.
L’EXÈRCIT POPULAR DE LA REPÚBLICA
La 27 Divisió, unitat coneguda segons el testimoni de Mario com “La Bruixa”, era una unitat originària de la militarització de les milícies del PSUC2. El nostre personatge palesa la influència comunista quan esmenta que “algú que no era necessariàment el comisari [polític] –afirmà irònicament- explicava els Trece Puntos de Negrín i nosaltres l’escoltàvem xiulant”. Simptomàtic és que no fou sempre el comissari polític del seu batalló qui adoctrinés els soldats, la qual cosa delata la filiació comunista dels quadres de comandament de la 27 Divisió, comandada pel major de milícies Marcelino Usatorre.
També el tema de l’adoctrinament polític il·lustra quin era el missatge-força sobre uns reclutes com Mario, que ja no eren els milicians ideologitzats dels primers temps de la guerra. Els Tretze Punts del doctor Juan Negrín, cap del govern republicà, pretenia crear un status que assentés les bases d’una treva que donés una solució negociada amb Franco del conflicte. A la primavera de 1938, la idea de guanyar la guerra i derrotar els rebels s’havia esvaït, fins i tot de la propaganda i l’adoctrinament polític.
En relació als generals republicans, Mario recordà especialment la figura de Valentín González “El Campesino”, sobre el qual opinà que “era un matagent”. Aquest qualificatiu podia ser estès a molts dels comandaments de l’Exèrcit Popular. El testimoni del propi president Manuel Azaña és demoledor: “el único que sabe leer un plano es el llamado Modesto. Los otros –en referència a Líster o El Campesino-, además de no saber no creen necesitarlo” 3. Segons el meu humil punt de vista, és difícil que Mario pogués tenir una opinió pròpia, atès que era un simple soldat d’infanteria allunyat dels enrenous de la cúpula militar. Valentín González era cap d’una altra unitat, la 46 Divisió, per la qual cosa quedava fora de la línia jeràrquica del nostre personatge. Però el que és interessant és que el desprestigi de “El Campesino” era quelcom d’estès entre els combatents republicans.
La visió de l’Exèrcit Popular en què Mario serví era molt dolenta: “no hi havia res a fer. L’exèrcit estava mal organitzat”. Fins i tot afirmà que “va fallar perquè no teníem prou oficialitat”.
També vaig tractar un aspecte per a mi capdal per a un combatent com és l’equipament i la instrucció. El fusell que Mario duia era excel·lent. Puc donar testimoni per haver disparat amb un, i pel fet que el VZ/24 txec fou pres pels alemanys com a referent pel desenvolupament del K98 33/40t, el fusell de sistema màuser reglamentari de la Wehrmacht durant la Segona Guerra Mundial 4. Abans d’anar al front solament recorda haver disparat un carregador –cinc cartutxos- “en un camp a sobre del Cullell”. O sia, va fer pràctiques de tir amb una altra arma abans de què li fou assignat el fusell txec a Palau d’Anglesola. La conclusió no pot ser més decebedora: no disparà mai amb el VZ/24 “negrillo” que li fou assignat abans d’entrar en combat. Mario diu que “era fusilero sin balas”, utilitzant el castellà de forma metalingüística per testimoniar l’escassetat de munició. Afirmà que mai va tenir quelcom de tant elemental com un casc –que li hauria evitat la ferida d’un projectil rebotat que va patir l’Ebre que es va convertir en una vistosa cicatriu per a la resta de la seva vida- o cap element portaequipament per tal de tenir a l’abast munició suplementària o granades.
EL BATEIG DE FOC
Set dècades després, Mario encara recordava el 22 de maig de 1938, quan la seva unitat entrà en combat al front de Balaguer. Tot i els emocionants records, des d’un punt de vista històric Mario fou un protagonista secundari de l’ofensiva franquista al front d’Aragó, atès que tan sols participà en combats d’estabilització. Tot i això reconeix que aquesta primera experiència al front ja el va fer veure la incompetència dels seus comandaments: “em vaig trobar que sempre atacaven de front”. Fins i tot, reconeix la millor preparació tècnica enemiga: “l’artilleria nacional tirava arran”. Tot i les mancances, Mario recorda que “allí no ens vam desmoralitzar. Ens manteníem estoicos [sic]”.
Conseqüentment amb aquesta última afirmació, una altra experiència que Mario recorda són els atacs dels avions franquistes sobre la seva posició: “li deien [a aquells avions] paves [sic]”. Efectivament, aquest era el sobrenom de l’avió d’assalt Heinkel He-46. Fins i tot, recorda com dos d’aquests aparells van ser abatuts al seu sector. Detall ben cert, atesa la seva vulnerabilitat. Pocs mesos després aquestos avions van ser retirats del front i van ser emprats com a aparells d’ensinistrament 5. Coincidint amb els detalls apuntats, Mario recull el rumor de què “deien els pilots alemanys els havien intercanviat”. Tot i que això és poc creïble, és un rumor que ell es limita a apuntar. Malgrat tot, confirma que ambdós pilots dels He-46 eren alemanys, una veritat del tot objectiva.
L’EBRE: “VA SER UN ATAC FULMINANT”
La presència de Mario a primera línia a l’Ebre fou curta, però esfereïdora. La 27 Divisió, reserva estratègica del comandament republicà, fou enviada al front per aturar les ofensives franquistes sobre Les Camposines de principis del mes de setembre 6. Els homes de la Bruixa, entre ells Mario, eren la carn de canó que defensaven les trinxeres que hi havia des del nord de Corbera d’Ebre fins el turó dels Gironesos, a les immediacions de la carretera Gandesa-Pinell. Recorda Mario que “estàvem esmorzant, i ens van cridar que anéssim a les trinxeres” i “ens van veure voltejats [sic] pel Cos d’Exèrcit Marroquí i les brigades navarres [sic]”
El 3 de setembre fou una data sempre en el record de Mario: “vam veure que els nacionals avançaven, i ens vam defensar com vam poder”. L’atac franquista fou brutal. La preparació de l’artilleria fou aterradora. Més de dues-centes peces d’artilleria castigaren la posició. Mario recorda trist amb paraules tallades com alguns dels seus camarades es van suïcidar per l’impacte psicològic del bombardeig. “Ens van trobar abandonats, sols, sense oficials”. Durant la seva curta presència en aquell front, un parell de dies, la 27 Divisió patí un 80 % de baixes, la qual cosa xifraria la factura deixada pel carnisser, en uns quasi deu-mil morts, ferits i presoners. Entre aquests últims el soldat Mario Artizà. El 5 de setembre la 27 Divisió, pràcticament inexistent, fou retirada del front.
Després del càstig artiller, un dels bombardeigs més esgarrifosos de la batalla, que convertí l’indret on Mario era en un paisatge lunar ple de cràters, va venir l’assalt de la infanteria. Van intervenir dues unitats franquistes: la 1a. Divisió de Navarra; i la 13 Divisió. Aquesta última era una unitat d’elit coneguda com “La Mano Negra de Fátima”, que es lliurà a una autèntica orgia de sang. Enquadrada al Cos d’Exèrcit del Marroc, era formada per legionaris, moros i falangistes castellans.
Mario, com veurem, va tenir la sort que el seu sector fou atacat pels navarresos, qui s’empraren en netejar els focus de resistència amb foc de metralladores i granades. Mario descriu com va morir el sergent del seu escamot: “al meu costat em va empènyer [el sergent] per [sortir de la trinxera] i fugir, però va morir d’una bala que travessà el seu cos, rebotà, i a mi em va fregar el cap”. Aquesta cicatriu la va portar la resta de la seva vida, molt prominent sobre la calvície que lluïa. Dins aquest món dantesc va haver un episodi de pietat que salvà la vida de Mario: “un alferes [navarrès] va sentir els nostres crits ferits [sic] i ordenà a la tropa alto el foc per evitar que ens rematessin”.
FERIT I PRESONER
Dies després, Mario fou evacuat a Saragossa, on es recuperà de la ferida al cap a un hospital improvisat als edificis de l’Acadèmia General Militar. El final de la guerra agafà Mario en un camp de concentració a la Universitat de Deusto.
Poc després, una vegada depurat, encara l’esperaran tres durs anys de servei militar a l’Àfrica. Però aquesta ja és una altra història.
Article de Pablo De la Fuente - Novembre de 2010 • pdelafuente@uoc.edu
Publicat a L'Esquerda de la Bastida núm. 110
APUNTS
1 G. Howson, Armas para España.La historia no contada de la Guerra Civil española, Barcelona, Península, 2000, ps. 215 i ss.
2 Bastants detalls al respecte a M. Cruells, De les milícies a l’Exèrcit Popular de Catalunya, Barcelona, Dopesa, 1974.
3 M. Azaña Díaz, Obras completas, Madrid, Giner, 1992, vol. IV, p. 712.
4 I. Hogg & J. Weeks, Military Small Arms of the Twentieth Century, Chicago, Follet Publishing Company, 1973, fasc. III, ps. 30-31.
5 Sobre les operacions aèries al front d’Aragó, J. Salas Larrazábal, La guerra de España desde el aire. Dos ejércitos y sus cazas frente a frente, Barcelona, Ariel, 1970, ps. 312 i ss.
6 Des del punt de vista de l’anàlisi de les operacions encara és vigent J.M. Martínez Bande, La Batalla del Ebro, Madrid, Servicio Histórico Militar, 1978.
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari