Ara fa vint anys, l'1 de gener del 1993, prop d'un miler de transitaris i agents de duana que treballaven a la Jonquera es van quedar sense feina. Aquell dia naixia la Unió Europea (UE), entrava en vigor la lliure circulació de mercaderies i desapareixien la majoria dels tràmits duaners entre els estats membres. Els treballadors del sector es van haver de reconvertir, buscant feina en agències de viatges i oficines de comptabilitat; molts també van marxar del municipi. L'activitat duanera, però, no ha desaparegut del tot a la Jonquera. Des de l'associació de transitaris i representants duaners de les comarques gironines, expliquen que el 1992 entre setanta i vuitanta agències es dedicaven a aquesta activitat al municipi i avui en queden una vintena que ocupen un centenar de persones.
Les agències que van seguir es van haver d'espavilar per buscar nous mercats i es dediquen avui al trànsit de mercaderies amb països tercers: Rússia, Ucraïna, Suècia, Suïssa, Turquia i fins i tot els Estats Units. Aquests últims anys, el volum de feina ha fins i tot progressat i el 2012 es van gestionar a la Jonquera prop de 122.000 declaracions d'exportació i unes 12.200 d'importació. Cada nova ampliació de la UE, però, amb possibles integracions de nous estats d'Europa de l'est, pot significar un descens de l'activitat.

A partir del 1993, per al municipi, la desaparició d'un miler de llocs de treball va ser impactant. Desapareixien els recursos d'un miler de famílies. Famílies que cobraven bons sous, s'allotjaven a la Jonquera o la comarca, compraven roba i cotxes... L'impacte econòmic anava més enllà del límit estricte del municipi per al qual algunes veus anunciaven ja una mort lenta. Jordi Cabezas, que en aquell moment era regidor i posteriorment seria alcalde de la Jonquera, ho va viure a la seva pell perquè era precisament un d'aquests agents de duanes. Cabezas explica que aquell moment coincidia, a més, amb uns anys de crisi i malgrat les mobilitzacions no va arribar cap ajuda de l'Estat. Només ajudes de la Generalitat van permetre engegar obres importants, com ara la millora de les infraestructures de subministrament d'aigua.

Qualsevol que passegi avui per la Jonquera, però, pot comprovar que les previsions més pessimistes no s'han complert. Al contrari, el nucli s'ha convertit en un atractiu pol comercial. En part perquè la Jonquera és la demostració del fet que Europa no funciona i no ha sabut harmonitzar preus i costos. Jordi Cabezas comparteix aquesta anàlisi, però insisteix en l'aposta i la iniciativa del municipi i dels actors econòmics de la Jonquera que als anys noranta es van arriscar per revertir la situació. Tot va començar des de l'Ajuntament amb la urbanització de nous polígons industrials i la revenda a preu de cost als industrials i als serveis que s'hi vulguessin instal·lar. “Els que van respondre van ser els empresaris del municipi; la majoria del capital que es va invertir era local, les grans franquícies i cadenes de supermercats no volien venir”, insisteix Cabezas. L'aposta era oferir serveis als prop de 8.000 camions que passen cada dia per aquest punt i que –amb o sense tràmits duaners– han de parar per respectar les normatives d'hores de conducció. Però l'oferta de restaurants, supermercats i botigues també volia atreure la clientela de l'altre costat de la frontera i tot plegat va reeixir: amb iniciativa municipal o privada, el pla general dels anys noranta als sectors del Mas Morató, Oliveres, Vilella o Mas del Pla, s'ha convertit en un pol comercial de primera activitat que fa que avui a la Jonquera hi pugui haver una quinzena de supermercats, sis estancs, prop de cinquanta restaurants que serveixen una mitjana de 4.000 menús diaris i una desena de gasolineres, però també botigues –ara sí que hi són totes les franquícies de marques de roba– o perfumeries de luxe, que atrauen milers de consumidors cada dia de la setmana. Aquesta és la principal activitat econòmica de la Jonquera avui i no pas –encara que l'actualitat immediata apunti al contrari– la prostitució: al terme del municipi només hi ha dos prostíbuls, un de petit amb unes deu noies i que existeix d'ençà més de trenta anys, i el tristament famós Paradise, un dels més grans d'Europa, que és precisament l'únic negoci que el municipi no volia, a què es oposar sense èxit i que avui és més un destorb que no pas un al·licient per a l'activitat del municipi.

Vint anys després de la supressió dels tràmits duaners, mai com ara la Jonquera s'havia assemblat tant a un nucli fronterer. Però si la reconversió amb èxit de la Jonquera ha estat per la incapacitat d'Europa d'harmonitzar taxes, hi ha el perill que aquest muntatge trontolli si algun dia s'harmonitzen finalment els preus? “No, perquè ara el que s'ha creat aquí no té volta enrere, i la propera obertura d'un important centre outlet ho demostra”, considera l'exalcalde Cabezas. La Jonquera es prepara per competir amb centres comercials com ara La Roca Village, molt més allunyats de la frontera i que atrauen clientela d'arreu.
(Font: elpuntavui.cat)