Un estiu més, i ja en van uns quants de seguits, el de 2023 també batrà algun rècord. Per calor o per sequera. Enguany el rècord sembla que vindrà perquè al veí poble de Darnius han arribat als 45 ºC. En el cas del nostre poble el rècord deurà ser per la sequera que arrosseguem des de 2021, a banda dels 40,7 C° del 18/07/23. I aneu a saber, perquè encara queda partit, doncs tot just es pot dir que hem entrat a agost.

El cas és que en aquests primers dies d'agost he pogut llegir, mentre repassava les hemeroteques de L'Esquerda de la Bastida, que enguany el CEJ compleix 50 anys de la seva fundació. Aquesta mateixa entitat, a més, en fa 25 i 26 de les seves dues expedicions consecutives a la Cordillera Real, a Bolívia, en les quals es van assolir diversos cims.

En paral·lel, i per a acabar de resignar-me davant aquests senyals de l’escalfament global que va afectant la Jonquera, l’Alt Empordà i tot el planeta, he llegit que a Bolívia el llac Titicaca està greument amenaçat per la sequera i el candi climàtic. No neva ni plou com ho feia fa 25 anys, i les temperatures van pujant. El resultat és a la vista en aquest vídeo publicat la setmana passada a La Vanguardia o en aquesta crònica de France 24 h.

Llegir aquesta notícia m'ha transportat ràpidament als meus records de fa vint-i-cinc anys, coincidint amb la meva participació en les dues expedicions unes línies més amunt referenciades i que es van fer als Andes bolivians els anys 97 i 98.

D'aquell viatge, que va incloure una escapada al llac Titicaca per a menjar una truita a la vora de les aigües del llac, una de les qüestions que em van resultar més màgiques va ser la meva visita i esquiada a Chacaltaya, la petita glacera que a 35 km de La Paz i que aleshores tenia l'honor de ser l'estació d'esquí més alta del món, a 5.300 metres.

Davant el refugi del Club Andino Boliviano de Cahacaltaya, a l'any 1997 (Foto: CEJ).

Un quart de segle d'aquella esquiada que per a mi va resultar única, excepcional i d'autèntic privilegi, però que ara ja no seria possible. Malauradament, la glacera va desaparèixer per complet l'any 2009. Potser ja era un primer avís de què li acabaria passant al llac Titicaca uns anys més tard.

I és que l'escalfament global és planetari: no entén de fronteres, ni de continents, ni de països. Amb més o menys senyals va arribant a tot arreu. M’entristeix pensar que aquella glacera ja no existeix, o que aquell llac que semblava salvatge i místic en mig de l'altiplà, amb la serralada dels Andes de fons, s'està assecant.

Vint-i-cinc anys després, el canvi climàtic em recorda que els paisatges gravats al meu subconscient o fotografiats en desenes de diapositives ara fa un quart de segle, ja han canviat. O estan canviant molt ràpidament. 

La resignació que em provoca recordar aquelles expedicions del CEJ, quan mai m'hauria pogut pensar que un llac com el Titicaca es pugui arribar a assecar, i això malgrat ser a tocar de cims i glaceres esquiables a més de 5.000 metres, en tot aquest context tant real... algú s’atreveix a pensar o ja ha vist algun senyal de com pot ser el paisatge de l’Albera d’aquí a 25 anys?

Entrant a esquiar a la glacera de Chacaltaya l'any 1997, acompanyat per en Lluís Pérez (Foto: CEJ)