El 1937, durant la Guerra Civil espanyola, el Govern de la República va confiscar l’espai, i a un dels seus accessos hi va construir un edifici de formigó armat amb una cambra cuirassada que es va utilitzar com a dipòsit temporal dels fons de la Caja de Reparaciones, i també d’una part del patrimoni artístic i econòmic que es va evacuar de Madrid. Era un edifici bunqueritzat amb funció de refugi que també aprofitava la part subterrània de la mina. La mina d’en Canta de la Vajol, també coneguda com la mina d’en Negrín.

Allà dins s’hi va dipositar una fortuna artística i monetària que, quan els franquistes van guanyar la partida als republicans, es va transportar cap a França, amb Suïssa com a destí final. Un trasllat del qual se’n deriva una llegenda, la del setè camió, que la gent de la contrada manté com a verídica. Era el febrer del 1939 quan, amb les tropes de Franco trepitjant-li els talons, un comboi de set camions va començar a traslladar els últims tresors de la República cap al territori gal, però només sis van aconseguir travessar la frontera. Del setè camió no se’n va saber mai més res (i rumorejaven les males veus que potser algunes famílies de la contrada se n’havien enriquit)...

Era el febrer del 1939 quan, amb les tropes de Franco trepitjant-li els talons, un comboi de set camions va començar a traslladar els últims tresors de la República cap al territori gal, però només sis van aconseguir travessar la frontera. Del setè camió no se’n va saber mai més res…

Per tot això, i pel simbolisme que va tenir la mina en un dels fets més representatius de la nostra història més recent, el 2009 l’Ajuntament de la Vajol va comprar la mina, i d’aleshores ençà ha treballat per poder-la fer visitable al públic. El Consell Comarcal de l’Alt Empordà la va declarar Bé Cultural d’Interès Local l’any 2020, la Diputació de Girona en va finançar les obres de reforma, la Generalitat, els treballs de museïtzació, i actualment el Museu Memorial de l’Exili (MUME) hi organitza visites guiades periòdicament (des del març se n’hi fa com a mínim una cada tercer dissabte de mes).

Però més enllà d’aquest simbolisme, què era realment aquella mina abans que els republicans arribessin a la nostra contrada i la convertissin en la principal via de la Retirada? I què en va ser després d’aquesta Retirada, i acabada la postguerra? Avui parlem amb un dels últims miners que hi van treballar, l’agullanenc Joan Muñoz, perquè ens ho expliqui.

Propietat de la família Giralt Canta de la Vajol, la mina d’en Negrín era una explotació de talc (Talcos Canta SA) fundada el 1905, tot i que hi ha documents que indiquen que va començar a funcionar el 1868. Els obrers n’extreien talc, a la nostra zona més conegut com a sabonet (fil·losilicat de magnesi hidratat), que és un dels minerals més tous que existeix. S’utilitza en diversos camps: des de la fabricació de cosmètics fins a la de ceràmica, passant per lubricants, papers, cautxú o material tèxtil, entre d’altres.

La mina havia funcionat com a tal abans de la Guerra, i després del comís governamental, el mateix 1939 l’edifici va ser buidat i saquejat. Durant els primers anys del franquisme la família Giralt va poder recuperar la propietat i l’activitat minera, però la construcció republicana va quedar en desús, perquè els operaris entraven a l’explotació per la part de baix.

La mina havia arribar a donar feina a una trentena de persones, però en Joan Muñoz hi va començar a treballar ja en l’època final: entre el 1989 i el 1993. “Quan hi vaig entrar hi havia en Pere del Quintà de Maçanet; l’Enric Armet d’aquí Agullana, i un altre noi, que no me’n recordo com es deia, també de Maçanet”, recorda. I afegeix: “Durant aquell temps, l’Enric Armet es va fer mal a la cama, i llavors jo vaig començar a menar el tractor. El tractor per treure el sabonet de dins”.

⟪Anaven foradant, tiraven una barrinada, amb el pic anaven traient, i quan quedava descobert hi posaven fustes. Dues barres i fustes travesseres a sobre, i feien un túnel de protecció⟫

Explica que treien el talc amb el pic i provocant petites detonacions. “Anaven foradant, tiraven una barrinada, amb el pic anaven traient, i quan quedava descobert hi posaven fustes. Dues barres i fustes travesseres a sobre, i feien un túnel de protecció”. “I llavors -continua relatant en Joan- el carregàvem al tractor, amb un remolc, i jo amb el tractor i el remolc sortia cap a fora a descarregar-lo, i anar fent viatges”.

I preguntat pels perills de la mina i la incomoditat de treballar sota terra, aquest agullanenc de 90 anys assegura que mai va ser un problema. “No em va costar perquè hi havia llum elèctrica a tot arreu. I allò semblava que entraves a dins d’una casa!”, explica.

⟪No em va costar perquè hi havia llum elèctrica a tot arreu. I allò semblava que entraves a dins d’una casa!⟫

El sabonet que n’extreien es traslladava a una manufactura de la Garrotxa. “El portàven a una fàbrica que hi havia abans d’arribar a Olot. Allà el molien i en feien, per exemple, talc per farmàcies, o per posar al pinso…”, recorda. I l’activitat es va mantenir fins que els propietaris es van veure obligats a posar-hi fi. “La van tancar el 1993. Perquè els van obligar a fer un pou d’evacuació. Al final d’on treballàvem, al fons de la mina, els hi volien fer construir una obertura que sortís a fora per respirar, i fer un pou allà hagués costat un ronyó; era fer casi una mina nova!”, lamenta en Joan des del record.