El proper dissabte 25 de gener, a les 12 del migdia, es fa la presentació del documental “Desde el silencio. Exilio republicano en el norte de África” al MUME. Aquest documental és un projecte de Sonia Subirats i Aida Albert (Asociación de Hijos y Nietos del Exilio republicano www.exiliorepublicano.org   ). Aquesta treball s’inclou dins la secció “Art i memòria. Propostes artístiques contemporànies”. Aquesta secció ocupa un petit espai situat al hall del MUME  i es dedica a la mostra periòdica de propostes artístiques contemporànies que tenen com eix del seu treball les relacions entre l’art i la memòria -individual i col·lectiva- associada a fets històrics i polítics. En aquest sentit, es dóna prioritat a aquelles obres que, a partir d’un esguard documental, emotiu i reflexiu, tenen en consideració la funció i influència que poden exercir la memòria i la figura del testimoni tant en la comprensió de la història del segle XX, com en una possible aproximació crítica a la complexitat del món actual.

L’exili republicà al Nord d’Àfrica

Quan es parla d’exili republicà se sol oblidar que no tots els que van fugir arran de la derrota a la Guerra civil espanyola van dirigir-se a França. Alguns, a causa del curs de la Guerra Civil i dels seus llocs de procedència, van haver de fugir per mar, sobretot des dels ports d’Alacant, València i Cartagena, i van anar a raure al nord d’Àfrica. Indubtablement, el nombre d’integrants d’aquest altre exili, tan oblidat, és molt inferior als més de 450.000 que van fugir pels Pirineus.

Però la xifra estimada d’unes 15.000-20.000 persones no resulta en absolut menyspreable, ni justifica el fet que es tracti d’un exili pràcticament desconegut per a la majoria de persones i poc treballat per la historiografia, tant a casa nostra com a França o al Magrib.

Aquest exili, que també es va iniciar al 1936 com un degoteig, a partir inicialment de Ceuta i Mellilla d’on van fugir alguns republicans en el moment del cop militar de Franco, que es va engruixir amb la caiguda del front d’Aragó el 1938, i que va arribar al clímax al 1939, presenta òbvies concomitàncies amb el gruix del contingent que va anar a parar a França, però també algunes dissimilituds i particularitats remarcables.

El conjunt de desplaçats estava format per un conglomerat de població que abraçava homes, dones, infants i ancians, els quals es van haver d’enfrontar en un primer moment, com expliquen tots els especialistes, amb l’absència total d’estructures d’acolliment per part de les autoritats colonials. D’ igual manera que a França, es van improvisar immediatament “camps d’internament o acollida” -Djelfa, Relizane o Boghar, per citar els més coneguts- que amb al temps van esdevenir, uns més que d’altres, autèntics camps de concentració on les condicions de vida i el tracte rebut pels interns van arribar a graus d’extrema duresa.

Un altre factor rellevant fou la gran extensió del territori on van anar a parar, on es van anar instal·lant amb el temps, o per on van ser forçats a desplaçar-se els exiliats, que va de l’actual Algèria –punt de màxima concentració- fins al Marroc passant per Tunísia, la qual cosa explica que les polítiques oficials, els comportament de la població autòctona i, per tant, les experiències dels mateixos refugiats fossin extremadament variades. I això no només pel fet de l’extensió geogràfica o per la diversitat cultural de les societats d’acolliment sinó també per l’allunyament de la metròpoli, que es va fer encara més palès arran de la invasió de França i l’absència de tropes alemanyes en aquesta zona, amb l’excepció de Tunísia entre 1942 i 1943.
D’altra banda, el fet que des de l’inici de la Guerra Civil un contingent de joves algerians s’hagués integrat a les Brigades Internacionals i que existís un contingent molt important de població espanyola instal·lada en aquesta zona des de temps reculats –unes 150.000 persones- explica que bona part dels refugiats fossin acollits en famílies o que, en alguns casos, la vida als camps fos prou oberta com perquè poguessin treballar a l’exterior. Però explica també les dificultats de molts d’ells, ja que a bona part de la zona les autoritats civils i eclesiàstiques eren clarament proclius als interessos franquistes. Així, a mesura que es va anar fent evident que la Guerra Civil era favorable als rebels, els refugiats del nord d’Àfrica, en particular els d’Algèria, van ser perseguits, empresonats i les seves organitzacions polítiques prohibides.

Paral·lelament, però, el nombre elevat d’espanyols no “rojos” establerts a la zona, feia que les autoritats franceses recelessin del que anomenaven la “hispanització” del Magrib, sobretot quan l’èxit del general Franco, i quan encara el III Reich semblava invencible, podia fer ressorgir el vell somni d’emprendre una croada colonitzadora per tal d’ampliar els territoris del nord d’Àfrica i eliminar el protectorat francès.

Això explicaria també, juntament amb el curs de la II Guerra Mundial, els sovintejats desplaçaments que van patir els exiliats, convertits en mà d’obra barata per als treballs de defensa nacional o cridats a engruixir les files de la Legió Estrangera. D’altra banda, l’esclat de la Guerra Mundial i la invasió de França per les tropes nazis, va posar fi a les activitats de la SERE, al maig de 1940, i a les negociacions entre els govern de Vichy i el de Mèxic per tal d’evacuar els republicans de la zona cap a territoris americans. Amb tot, la diversitat de situacions i comportament va seguir essent la norma, fins al punt que l’altra organització encarregada de l’evacuació dels exiliats, la JARE, encara funcionava al novembre del mateix 1940. A partir de l’estiu de 1942, però, es van reprendre les negociacions amb el president mexicà i diversos vaixells van traslladar a Mèxic contingents de refugiats, primer des de Marroc i més tard des de Tunísia i Algèria.
D’altra banda, amb el suport del partit comunista algerià, els exiliats van poder organitzar-se amb unes dificultats tremendes, ja que el Magrib sempre va ser escenari dels esdeveniments de la guerra mundial. Així, l’alliberament dels anomenats antifeixistes pel president Roosevelt i, per tant, el desmantellament dels camps de concentració, va anar lligar al retrocés dels alemanys en els fronts europeus i, particularment, en el nord d’Africà, però també a les disputes entre els caps de l’exèrcit resistent francès, De Gaulle i Giraud, la qual cosa explica la diferència de ritmes d’alliberament entre els camps de Marroc, desallotjats ja al mars de 1943 o els d’Algèria que no desapareixeran fins al juny de l’any següent. A partir d’aquell moment, les decisions polítiques, el cost i la complexa logística de l’evacuació cap a països americans mostrarà el caràcter complex i polièdric de l’exili, o, per dir-ho d’una altra manera, la realitat d’un fenomen que només es pot entendre en plural: els exilis. Com ja havia passat abans, tindran preferència aquells que havien tingut responsabilitats polítiques i militars durant la Guerra Civil o els membres de partits, de manera que molts altres hauran d’optar per romandre en territori magrebí i continuar treballant en les construccions militars, en les mines o directament en l’exèrcit francès. No és, doncs, estrany que la majoria dels integrants de “La Nueve”, la companyia de republicans espanyols que va alliberar Paris sota les ordres del general Leclerc, fossin exiliats procedents dels camps del nord d’Àfrica.