La Jonquera va desafiar fa 50 anys el franquisme recuperant el seu nom en català i la retolació original dels carrers. Aquells fets van provocar represàlies del règim i el tancament, per ordre del Governador civil del moment, de l’entrada sud del poble. Amenaces i represàlies econòmiques que no van privar que el consistori, amb certa picaresca, acabés imposant la seva determinació. 

Amb la mort del dictador Francisco Franco el 20 de novembre de 1975, l’Estat espanyol entrava en un període de transició política incert, lent i ple de tensions. La democràcia encara tardaria anys a consolidar-se i, en molts pobles i ciutats, les estructures del règim franquista continuaven plenament vigents. I vigilants. En aquest context, a la Jonquera, l’alcalde d’aquell moment era Josep Maria Mesquida, qui va protagonitzar uns fets que avui poden semblar normals, però que en aquell moment van ser d’una gran valentia política i personal.

Mesquida, amb l’equip de regidors del consistori, va impulsar el canvi del nom oficial del municipi, imposat en castellà durant el franquisme com La Junquera, per recuperar la forma catalana històrica: la Jonquera. Va ser el primer alcalde de Catalunya en sol·licitar oficialment la restitució de la toponímia catalana. Aquella decisió no era només una qüestió lingüística, sinó també un gest de dignitat col·lectiva i de recuperació de la identitat catalana en uns moments encara marcats per la repressió i la por.

Però el procés no es va aturar aquí. Poc després, el ple municipal també va aprovar substituir els noms franquistes dels carrers —com José Antonio o Calvo Sotelo— pels noms tradicionals i populars del poble, com carrer Major o carrer de les Alzines. O la Plaza Mayor pel de Plaça de l’Ajuntament. Aquell acord, aparentment simbòlic, va desencadenar una reacció immediata de les autoritats franquistes.

Tal com explicava el mateix Josep Maria Mesquida en una entrevista publicada l’any 1996 a la revista Esquerda de la Bastida, el governador civil tenia potestat per censurar i anul·lar els acords municipals. Inicialment, davant la delicadesa del moment, va intentar pressionar l’Ajuntament perquè fes marxa enrere voluntàriament, evitant així haver d’actuar de manera directa. Però Mesquida s’hi va negar.

La resposta del règim va ser contundent: es van instal·lar barreres a l’entrada sud de la Jonquera per impedir el pas normal dels camions de fruita i verdura que havien de passar els controls fitosanitaris i de qualitat abans de travessar la frontera. En una població fronterera com la Jonquera, aquell bloqueig afectava directament l’activitat econòmica local i el trànsit comercial, convertint-se en una autèntica mesura de càstig polític contra el municipi. I amb l’amenaça de tenir una bona excusa o argument per traslladar aquest servei duaner cap a Vilamalla o Figueres.

La situació va provocar una gran indignació al poble. Segons recullen també les cròniques municipals, fins i tot es parlava de retirar les barreres clandestinament durant la nit. Davant d’això, el governador civil va arribar a anul·lar el Ple de l’Ajuntament. La tensió política i institucional va ser tan forta que dos regidors van acabar dimitint, mentre que la resta del consistori va optar temporalment per acceptar la retirada dels canvis i evitar així més represàlies contra la Jonquera.

Però aquí és on l’episodi pren una dimensió especialment significativa. Mesquida explicava que, un cop retirades les barreres i superat el moment més crític, l’Ajuntament va tornar a aprovar immediatament el canvi de nom dels carrers. Tot plegat va passar en l’espai aproximat d’un mes. El governador civil, veient la determinació del consistori i l’impacte públic que havia generat el conflicte, amb manifestacions incloses en defensa de Mesquida (vegeu foto portada de la notícia) ja no es va atrevir a intervenir novament i va acabar deixant-ho córrer.

Aquells fets van tenir un gran ressò mediàtic per l’època. Mesquida recordava haver rebut centenars de cartes, moltes d’elles amb amenaces de mort, i fins i tot la visita d’extremistes que volien intimidar-lo. Però també va rebre nombroses mostres de suport i encoratjament. El cas de la Jonquera es convertia així en un símbol dels primers gestos de ruptura amb el franquisme encara viu. I vigilant...

En aquell mateix context de recuperació de la identitat catalana, Mesquida també relatava un altre episodi significatiu: la interpretació pública d’Els Segadors durant l’aplec de Santa Llúcia, davant la presència d’autoritats franquistes, inclòs el governador civil i comandaments militars. Quan va començar a sonar l’himne català, bona part dels assistents es van posar drets mentre algunes autoritats abandonaven indignades l’acte. Segons explicava l’alcalde, el governador (que era un altre, no el de les barreres) li va xiuxiuejar a cau d’orella: “eres un puñetero”, però va aguantar la situació. Era la primera vegada que Els Segadors es cantava oficialment en públic davant les autoritats franquistes.

Ara, trenta anys després d’aquella entrevista i, sobretot, coincidint amb el cinquantè aniversari d’aquells fets, val la pena recuperar aquesta memòria i tornar-la a explicar. No només per recordar un episodi singular de la història local de la Jonquera, sinó també per entendre fins a quin punt alguns gestos aparentment senzills —com recuperar un nom o canviar una placa de carrer— podien esdevenir actes de resistència democràtica i afirmació nacional en els darrers temps del franquisme.

Fonts consultades: diari Avui, butlletí dels 25 anys de l’ACEJ i revista Esquerda de la Bastida.