El Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera (MUME) inaugura dissabte 2 d’octubre l’exposició “Carmen Castillo: una exiliada xilena”, centrada en l’experiència de l’exili de la reconeguda cineasta documental i escriptora amb el comissariat de la crítica de cinema i periodista Imma Merino.

Carmen Castillo Echeverría (Santiago de Xile, 1945) va ser expulsada del seu país el 26 d’octubre de 1974 pel règim del general Pinochet instaurat després del cop d’estat de l’11 de setembre del 1973 que va enderrocar el govern legítim de la Unidad Popular presidit per Salvador Allende. Tres setmanes abans, el 5 d’octubre, la DINA (la terrible policia secreta) havia assaltat la casa de la Calle Santa Fe, ubicada en una comuna al sud de Santiago, on Castillo vivia en clandestinitat amb el seu company Miguel Enríquez, aleshores màxim dirigent del MIR (Movimiento de Izquierda Revolucionario). Tots dos formaven part de la Resistència mirista contra la dictadura. Enríquez va morir defensant la pròpia vida i la de la seva companya, que va resultar greument ferida estant embarassada. Un veí, Manuel Díaz, va avisar una ambulància i va ser traslladada a un hospital. Detinguda, en saber-se que estava viva, va crear-se un moviment de solidaritat nacional i internacional que va impedir que fos eliminada per una màquina de torturar i matar.

Carmen Castillo va començar el seu llarg exili a Cambridge, on, el 29 de desembre del 1974, hi va néixer el seu fill Miguel Ángel, mort pocs dies més tard. Després d’errar pel món a la recerca d’ajuts per a la Resistència xilena, a finals del 1976 va instal·lar-se a París, on continua residint, tot i que, amb la restitució de la democràcia des que Pinochet va perdre el plebiscit del 1988, ha anat retornant a Xile durant períodes cada cop més llargs. El retorn, en tot cas, mai no ha estat definitiu. Ho ha impedit els vincles establerts a París, però, també el sentiment de continuar essent una exiliada i el fet de no reconèixer-se en un país on la dictadura, deixant-hi empremta, va destruir les conquestes socials i polítiques dels temps de la Unidad Popular: Castillo sempre té present que tot el dolor personal i col·lectiu va originar-se en aquella pèrdua. Li resta aquesta recança. També el sentiment de l’exiliat de no ser ni del lloc d’origen ni del lloc que l’ha acollit. Tanmateix, l’exili li ha aportat experiències que no pot desestimar: per començar l’ajuda solidària de moltes persones, a les quals sempre estarà agraïda.

No s’ha arribat a determinar el nombre de xilens exiliats a causa de la dictadura pinochetista: la xifra oscil·la entre 800.000 i 1.000.000 de persones, que van buscar refugi en diversos països, sobretot d’Amèrica i d’Europa. El cas de Carmen Castillo és un entre tants. Com diu ella mateixa: “hi ha tants d’exilis com d’exiliats i en l’exili de cadascú n’hi ha diversos”. Aquesta exposició fa un recorregut sobre la seva experiència concreta com a exiliada, que té la particularitat de ser matèria de la pròpia obra com a escriptora (Un dia de octubre en Santiago, Ligne de fuite i Santiago-París. El vuelo de la memoria, co-escrit amb la seva mare, Mónica Echeverría) i com a cineasta documentalista. Amb textos i fragments de pel·lícules de Carmen Castillo s’ha construït bona part d’aquesta exposició, que també reuneix reproduccions de fotografies i de documents que, en la seva fragilitat i parcialitat, palesen les dificultats de reconstruir una experiència. A la vegada, en aquesta experiència hi ressona la de molts altres exiliats (no només xilens) encara que cadascuna sigui diferent. És per això que Castillo ha triat cites de diversos autors que l’han acompanyat en les seves reflexions sobre l’exili. De la mateixa manera que, fent-s’hi presents, una cançó de dol de Violeta Parra i unes pintures de Carme Martinez Targa inspirades per la mort d’un nen en néixer, li evoquen els propis sentiments davant de la pèrdua del seu fill.

A més dels fragments documentals (corresponents a La flaca Alejandra, El país de mi padre, Calle Santa Fe, Desterría) amb els quals la cineasta ha abordat el tema de l’exili, l’exposició presenta un film nou (Memòria del cos, d’Eva Vila) en què Carmen Castillo hi posa la seva veu i el seu cos, en el qual una cicatriu al braç dret és l’empremta de les ferides perdurables arran del cop d’estat i la repressió conseqüent. A Xile, com a tot arreu, és incòmode referir-se a l’exili, aquesta experiència universal del qual no hi ha ni dates ni llocs per recordar-lo; ni memorials, ni plaques. Tampoc gaires museus. Una excepció és el MUME, que segueix fent memòria dels exilis a través del d’una dona xilena, que ha construït la seva obra literària i bona part de la cinematogràfica en contra de l’oblit de les víctimes de la barbàrie d’una dictadura.