Nova exposició a l’espai-hall del MUME, que des del  21 de gener fins al 4 de juny de 2017, exhibirà el projecte “d’orificis al mur”, de l’artista visual Roser Bover. La inauguració serà demà dissabte 21 de gener, a les 11:00h. El projecte artístic serà presentat per la crítica d’art Magdala Perpinyà. Durant l’acte d’inauguració es presentarà el video ...en l’esbatec del mur, també de Roser Bover, i tot seguit hi haurà una lectura de diversos textos relacionats amb l’experiència de l’exili i els desplaçaments forçosos de població, a càrrec de l’actriu Meritxell Yanes i el poeta Roger Costa-Pau.

L’al·lusió a la crisi humanitària i als desastres originats per la inestabilitat que afecta el Pròxim Orient i la ribera de la Mediterrània, especialment en el seu vessant africà, no es fa visible amb la captació d’ imatges sensacionalistes o amb el recurs de l’apel·lació a una emotivitat desmesurada, sinó més aviat revelant la necessitat d’una aproximació distanciada que permeti l’anàlisi crítica. La inflació d’imatges que circulen sense aturador en els mitjans i en les xarxes es perfila, en l’obra de Roser Bover, en una de les principals preocupacions. L’allau visual, tan característic d’aquest univers postfotogràfic en què vivim, no necessàriament comporta més comprensió dels esdeveniments o més empatia amb les víctimes. Sovint, emocions i compromisos fugaços que s’apaguen amb el fluir constant de les imatges acaben conduint a més indiferència social. La gravetat rau en què darrere les imatges hi ha éssers humans que pateixen tota mena de restriccions i violències en unes situacions extremes originades per una combinació de factors interconnectats que van des de la geopolítica a les diferències ètnico-religioses, pasant per les decissives desigualtats socioeconòmiques.
 
Amb una mena de deconstrucció visual, l’artista porta a terme un tractament d’imatges extretes d’internet que possibilita una pausa, una confrontació individualitzada amb uns rostres en què, al cap i a la fi, s’hi  pot veure emmirallat qualsevol ésser humà. La congelació visual esdevé l’instant necessari per tal de (re)pensar la condició de desplaçat, refugiat, desarrelat, exiliat que, d’ençà a la Segona Guerra Mundial, han adquirit, de manera massiva, tants homes, dones i infants del planeta. Éssers amb les seves vides malgastades tal com els va qualificar el sociòleg Zygmunt Bauman.
 
L’obra de petits gestos que proposa Roser Bover palesa el mur visual teixit per un flux digital inesgotable, el qual, en comptes d’aclarir i aportar eines per a la clarividència, acaba contribuint a la instauració d’una atmòsfera en què la realitat sembla esdevenir inaprehensible. No obstant això,  aquest treball artístic també recull allò que sovint s’esmenta com l’experiència ambivalent de l’exili i que ve a dir que al costat de la pèrdua hi conviu la possibilitat de crear escletxes per a l’esperança. En definitiva, una instal·lació artística que convida a reformular-se l’estatus de l’univers mediàtic actual i a preguntar-se sobre la significació de la condició exílica. Una condició que obliga a una relectura de  la història contemporània i del mateix present. En aquest sentit, a partir d’una acurada estètica del fragment, l’artista, en el seu muntatge, convida a la lectura de textos d’autors marcats pel trauma del desterrament. El talent d’Anna Ahmatòva, de Paul Celan, de María Zambrano, d’Agustí Bartra, de Teresa Pàmies, d’Edward Said, d’Adonis, entre d’altres, demostra que de la ferida incurable de l’exili i el desarrelament també en poden sorgir espais per a una creativitat crítica i la recuperació d’un humanisme democràtic, ara per ara, en hores baixes.