Avui fa un any. Era el 22 de juliol de 2012, un diumenge amb forta tramuntana i quan faltaven pocs minuts per a la primera hora de la tarda. Una burilla a l'aparcament municipal del Portús va encendre la falda de la muntanya del castell de la Bellaguarda. Altre cop la Jonquera i pobles de l’entorn van ser víctimes d’un foc devastador. Vint-i-sis anys després del gran incendi de l’Albera (19/07/1986),  la tragèdia es va repetir amb tan poques diferències que semblava la segona part d’una mateixa pel·lícula. Començava gairebé igual: la segona quinzena de juliol, amb idèntiques condicions meteorològiques, amb un bosc castigat; i tenia un final tràgic des del punt de vista humà, material i ecològic.

Això sí, la diferència amb l'incendi de 1986 era que hi havia més mitjans d’extinció aeris i terrestres, més moderns, més eficiència, més seguiment, més suport, però també més crispació: recordem la polèmica aixecada per l'alcalde Figueres i les mofes a les xarxes socials a la resta d'Espanya?. Només en una cosa l'incendi de juliol de 2012 va resultar menys dramàtic: es van cremar menys hectàrees.

Sobre el desenvolupament de l’incendi, dimensions i recursos destinats a l’extinció, hi va haver disparitat d'opinions i sobretot un condicionant: el foc era atiat per la Tramuntana que bufava a més de 100 km/h a les parts més exposades.
Pel que fa a la coordinació de tots aquests recursos, a vegades pel desconeixement del territori per part dels efectius forans desplaçats, i d’altres per la submissió a les jerarquies del ferm protocol marcat, els van fer perdre efectivitat en moments i en llocs puntuals. Un fet que va causar desconcert o desemparament a les persones que es trobaven afectades i que al llarg de l'any 2012 la revista de la Jonquera, L'Esquerda, i aquest mitjà de comunicació, hem reflectit en forma d'entrevistes a les persones més directament afectades.

Aquests dies l'incendi ha tornat a l'actualitat amb motiu de l'aniversari: des d'un reportatge al Trenta Minuts de TV3, notícies als principals mitjans d'àmbit nacional i comarcals, fins a una exposició en algun Ajuntament de la comarca, i certament tot això està molt bé, sobretot quan, un any després, observem que el bosc ja no és tant negre i la verdor torna a la majoria dels arbres després d'un hivern, una primavera i un estiu més humits del nomal. Una recuperació que és, si fa no fa, com ara fa 27 anys. Tot plegat un símptoma evident que els incendis a l'Albera i la seva recuperació segueixen un cicle periòdic. Tant periòdic com previsible, doncs. La gran tragèdia doncs potser és aquesta: si és previsible, no és també evitable? Facin vostés mateixos una reflexió ara que es compleix just un any de l'incendi.